L’edatisme i la soledat

Recentment, s’ha publicat un estudi qualitatiu realitzat per la «Fundación Grandes Amigos» que, malgrat que sols sigui un estudi exploratori, m’ha fet adonar de l’estreta vinculació entre l’edatisme i la soledat no desitjada.

El fet que una persona gran visqui en una soledat objectiva, sense gaires relacions socials, no implica necessàriament que pateixi soledat no volguda, perquè, a més, es requereix tenir una experiència subjectiva negativa derivada de carències afectives i socials. A aquesta situació no sols s’arriba per la suma de circumstàncies externes, com la pèrdua de relacions en jubilar-se, la mort de la parella i dels amics, la reducció de la xarxa de coneixences..., tot plegat accentuat per l’actual individualisme i els canvis estructurals en les famílies, sinó que també hi contribueix la sensació de no ser una persona útil als altres i creure que no es té un propòsit ni un sentit a la vida.

L’edatisme és la causa d’aquesta sensació de desvalorització personal, perquè associa la vellesa amb el deteriorament, la inutilitat o la dependència i fa que se’ns menystingui i discrimini únicament per la nostra edat. Però l’edatisme no sols afecta com els altres ens veuen, sinó que el tenim interioritzat i també influeix en l’autopercepció, de com ens posicionem i actuem a la vida, adaptant-nos a les expectatives del que s’espera que es faci en envellir. Llavors deixem de fer activitats, no construïm noves relacions, ens autocontenim en les relacions familiars per «no molestar», anticipant situacions de rebuig..., un conjunt de qüestions que afavoreixen dinàmiques de retirada i exclusió social, que contribueixen a generar soledat.

Per fer-hi front no n’hi ha prou, doncs, en fer programes d’acció comunitària, per crear xarxes relacionals, sinó que també cal combatre les causes profundes de la soledat no desitjada, sensibilitzant la societat de les greus conseqüències de l’edatisme i combatent-lo. Perquè, quan una persona gran pateix soledat vegi que no és culpa seva, sinó que és quelcom estructural contra el que s’ha de lluitar col·lectivament, procés en el qual, a més, es poden construir moltes relacions significatives.