L’expiació del PP

El rostre d’Antoni Gaudí es va dibuixar al cel de Barcelona davant la mirada de Lleó XIV i del món. L’impressionant espectacle que va acompanyar la cerimònia de benedicció de la torre de Jesús va aconseguir unir solemnitat, elegància i humanitat, valors que van impregnar l’obra de l’arquitecte català. Com tot el que surt bé, la cerimònia va tenir una autoria i molts disposats a afegir-se a la glòria. Alberto Núñez Feijóo ho ha fet en un article publicat a El Periódico.

Afirma Feijóo que, amb l’espectacle, Barcelona va tornar a «meravellar el món» i que Catalunya es va mostrar «capaç de tornar a pensar en gran, d’aconseguir fites extraordinàries i de recuperar una ambició col·lectiva compartida». Aprofundeix que «aquell dia es va veure una cosa que no es veia des de feia molt temps. No era una part de Catalunya imposant-se a una altra: era una part d’Espanya oferint el millor de si mateixa. Ni ancorada en la nostàlgia ni dividida». Més enllà de la seva interpretació, xoca que Feijóo s’ofereixi per garantir aquest «avenir», després de qualificar de «tremend error» els últims governs autonòmics, ja que «el nacionalisme i el socialisme» -tots dos- han sembrat «la discòrdia, apropiant-se de les institucions que pertanyen a tots els catalans».

Pot ser que tots anem curts de memòria i justos de coherència, però n’hi ha prou amb una mica de totes dues per quedar-se astorat davant el raonament. El polític lloa la Catalunya d’avui, però assegura que només podrà mantenir-se si baixa del poder qui ara l’ostenta i l’agafa el PP. ¿S’ha oblidat Feijóo de quan va participar de manera entusiasta en la recollida de firmes contra l’Estatut de Catalunya? ¿Ja no recorda que va ser el seu partit el que va avivar l’anticatalanisme per pur càlcul electoral? Qui va menysprear el diàleg amb un independentisme validat per les urnes, el que va ordenar desplegar una delirant brutalitat policial per frenar un referèndum. La Sagrada Família és un temple expiatori. No hi ha redempció sense contrició ni propòsit d’esmena.