Panxa enlaire

Els manresans basquetbolistes ho saben: la «zona de la pintura» són els rectangles a sota de la cistella, la zona més important del joc. En canvi, a Berga són d’handbol i les pintures són a les parets en general i a les de les seus dels partits polítics en concret. És allà on apareixen tota mena de llegendes ofensives o amenaçadores. Abunden pertot arreu les reivindicacions insultants, a vegades de gravetat, als contraris ideològics: «fatxes», «bruts» o “fills del 155” en són mostres visibles a ulls d’un passejant.

L’últim lloc pintat (de blau orriolista) i repintat l’endemà amb esprai, fins i tot amb una diana, és el fins ara Casal Panxo (i de la CUP). A partir d’aquesta setmana és la nova seu d’Aliança Catalana a la ciutat. Aquesta agosarada acció de Judit Vinyes i els que l’acompanyen en aquest viatge electoral des del BeGI és dinamita mediàtica més enllà de Berga. Sílvia Orriols creu haver trobat un filó confrontant-se amb el món cupaire de forma aspra. La seva primera reacció després de tenir les claus dels baixos va ser pròpia del seu estil: «Us hem arrabassat el Casal Panxo, i us arrabassarem la batllia!». L’endemà, Orriols i Vinyes mostraven com un trofeu el seu nou estatge embrutat amb unes pintades signades per Arran. En un vídeo es pot veure l’estat força lamentable trobat en alçar la persiana per primer cop. Entre altres, sorprenia una pintada que enviava Artur Mas a la «cambra de gas».

La sortida d’uns i l’entrada dels altres ha causat una gran commoció als primers i als seus entorns. Ningú, llevat dels autors, es podia esperar un canvi d’aquesta mena. La reacció dels desnonats ha estat intensa, demanant nous militants i mirant de confrontar aquesta provocació. La batalla està servida, ara només ens cal esperar fins on arribarà i quin efecte electoral tindrà. Trobo que l’efecte real a les urnes serà més en l’àmbit nacional. En clau local podria mobilitzar els grups d’esquerra radical davant d’aquest afront com a resposta al que consideren que és una arrabassada.

Al quilòmetre zero d’aquesta disputa política, social i de mala manera, hi ha a més un simbolisme extra. Just al davant hi ha la casa natal de Marcel·lí Massana, un dels guerrillers antifranquistes més populars del maquis de la postguerra. I l’edifici és decrèpit i els pisos superiors tenen finestres i balcons tapiats per prevenir l’entrada d’okupes. L’entorn és dur, en una mena de carrer «no-go» a ulls de la gent autoanomenada «com Déu mana». Aquests seran la clau a l’hora de votar. És indubtable que la resta de formacions han quedat difuminades amb aquest desafiament d’AC, encara que Vinyes declari de forma poc sincera: «No volem cap mena de conflicte ni que es pensi que hi ha alguna suspicàcia a l’hora d’haver escollit el local, ni de bon tros». A parer seu, la batllia de Berga s’ha tornat un «tot o res».