Catalunya país ciclista

El Tour abandonarà avui el Principat després de cinc dies de fervor que confirma que som un país amb passió ciclista, encara que no hàgim estat capaços de transformar mai aquest potencial amb un equip amb cara i ulls; i això que de ciclistes de primer nivell no ens n’han faltat mai. És per fer-s’ho mirar perquè les raons principals són les de sempre. Tant se val. L’aposta de Barcelona per per acollir el Grand Départ i la del Tour per Barcelona i Catalunya ha estat un èxit sense gaire precedents, tant la magnífica presentació dels equips de dijous, amb l’Hospital de Sant Pau i la Sagrada Família com a escenaris enlluernadors, com la contrarellotge per equips de dissabte pels carrers de la capital catalana i l’etapa de diumenge de la Tarragona imperial al Castell de Montjuïc. Si dic que ha estat un èxit sense gaire precedents és per la més que massiva assistència de públic durant tot el recorregut que, previsiblement, es repetirà avui a l’etapa entre Granollers i Els Angles, al Capcir tot i que, a l’hora d’escriure aquesta columna, la direcció del Tour havia de decidir si la suspenia o la modificava a causa de l’incendi que hi ha a 60 quilòmetres del recorregut. Mai m’ha convençut que les tres grans voltes per etapes programin l’inici fora del seu territori. Ho entenc per la necessitat d’internacionalització i els diners que li aporten i la voluntat de les ciutats d’acollir i obtenir una projecció tan formidable com la que proporciona un esdeveniment com el Tour. Però, generalment, acaben sent etapes de pur tràmit, amb un seguiment relatiu i que obliga als corredors i als equips a uns trasllats espantosos. En el cas de Barcelona ha estat distint. D’entrada, perquè els ciclistes entraran a França pedalant en competició. I després perquè, a banda de la resposta, les dues etapes no han estat un tràmit. Només cal fixar-se en la classificació general, amb els sis favorits en els sis primers llocs. Extraordinari!