Els tiets de França

L’any 1939 més de 500.000 persones van fugir de la república espanyola davant l’avenç ja imparable dels militars sollevats. D’aquestes, aproximadament la meitat va tornar a l’Espanya de Franco els anys immediatament posteriors, unes 15.000 van morir als camps de concentració nazis i als diferents fronts de la Segona Guerra Mundial, i finalment va acabar consolidant-se un exili permanent d’unes 220.000 persones (els “tiets de França” que tenien tantes famílies). Fa cinquanta anys, just després de la mort del dictador, la majoria d’aquestes persones eren encara vives i retornar-los la ciutadania (espanyola, quin remei...) que Franco els havia pres hauria tingut tot el sentit. Però no es va fer, perquè com és sabut l’actual règim polític espanyol no és hereu d’aquella república sinó la continuïtat jurídica del regne instaurat pel feixisme. La Generalitat de Catalunya, per cert, és l’única institució governamental que sí que prové directament de la legalitat republicana, no ho recordem prou.

Ara, malgrat que pràcticament tots aquells exiliats i exiliades ja són morts, continua tenint sentit retre homenatge als seus descendents directes que també van viure i patir les conseqüències d’aquell exili. És de justícia que l’estat, precisament perquè és la continuïtat legal del franquisme, demani perdó i miri de reparar el mal causat. El què resulta més discutible és que la figura utilitzada per fer aquesta reparació sigui l’atorgament de la nacionalitat espanyola a tots els fills i nets dels exiliats que ho sol·licitin. Sobretot perquè, de moment, la nacionalitat no és un títol simbòlic, ni el passaport un diploma per penjar a la paret, sinó font primària de drets civils i polítics, entre ells, a la mobilitat internacional o al sufragi. I aquí, sento dir-ho, coincideixo amb la senyora -no sé si del PP o de Vox- que s’exclamava per què moltes d’aquestes persones podran votar i decidir governs sense haver posat mai un peu a l’estat espanyol.

En una democràcia normalitzada la participació electoral no és un acte litúrgic, una demostració de fe en el sistema o de lleialtat a una pàtria, sinó un mecanisme -el menys dolent, va dir aquell- per escollir uns representants que en nom nostre decidiran sobre els assumptes que ens afecten com a membres d’una societat. Per tant, que persones que no viuen en un país, a qui no afectaran directament les decisions de governs i parlaments i que tampoc contribueixen via impostos al bé comú, votin a les eleccions és un contrasentit democràtic.

Per la mateixa raó, i aquí és on evidentment estic als antípodes del PP i Vox (i de Junts), totes les persones que resideixen de forma estable al país i que, per tant, tenen totes les obligacions legals i fiscals, haurien de tenir també tots els drets, sufragi inclòs, sigui quina sigui la seva nacionalitat administrativa. Es tractaria, en definitiva, de separar d’una vegada i per sempre nacionalitat (identitat) i ciutadania (drets i deures).