El gran pacte que no hem de trencar

Vivim temps de soroll. Un temps de crits a les xarxes, de consignes buides i de relats interessats que busquen enfrontar joves contra vells, treballadors contra jubilats. Enmig d’aquesta boira artificial, convé aturar-se i recordar una veritat incòmoda per als nostàlgics del neoliberalisme: el sistema públic de sanitat i pensions no és una simple despesa comptable. És la columna vertebral de l’estat social i el factor de cohesió més gran que hem construït. Davant dels qui repeteixen com un mantra la suposada insostenibilitat del sistema, cal afirmar amb rotunditat: la sanitat i les pensions públiques són sostenibles, són justes i són el principal amortidor de la desigualtat a l’Estat espanyol. No són un regal de cap govern ni de cap banc; són el fruit de lluites obreres, d’acords socials històrics i d’una aposta col·lectiva per la solidaritat intergeneracional. Els que alerten d’una hipotètica fallida del sistema obliden que l’any 1978 Espanya dedicava a pensions el 4,6% del PIB, mentre que avui voreja el 13%. I tot i això, el sistema resisteix i es reforma. El Pacte de Toledo preveu una despesa del 15% del PIB fins al 2050, una xifra assumible si es compara amb la mitjana europea. El problema real no és l’envelliment, sinó la precarietat laboral, la temporalitat i la volatilitat financera. El veritable polvorí no és a la Seguretat Social, sinó als 76 bilions de dòlars atrapats a la banca a l’ombra. Però l’ofensiva contra l’estat del benestar és també ideològica. Es vesteix de «realisme» i ens ven miratges: sanitat privada, fons privats de pensions, capitalització dels riscos. Models que ja han fracassat als Estats Units, a Xile o al Regne Unit. Aquí, per sort, el Pacte de Toledo i la concertació social han frenat aquestes derives. La pensió mitjana de jubilació encara és modesta —uns 1.570 euros bruts— i molts col·lectius (dones, joves, autònoms) tenen protecció insuficient. Però millorar el sistema no passa per retallar-lo, sinó per augmentar ingressos: apujar bases màximes de cotització, crear cotitzacions de solidaritat per als salaris més alts, recuperar el Fons de Reserva i lluitar contra el frau fiscal. Que els qui més tenen contribueixin més. Això no és populisme; és justícia contributiva. El perill més gran, però, no està en les xifres, sinó en el relat. En la temptació d’enfrontar joves aturats amb jubilats que «viuen bé», com si la solució fos treure recursos als segons. Aquest discurs del greuge comparatiu és verí per a la democràcia: els pensionistes d’avui van cotitzar i sostenir el país en etapes més dures, i els joves d’avui seran els pensionistes de demà, si els garantim feina digna i salaris suficients. La Seguretat Social és la conquesta col·lectiva més gran de la democràcia espanyola. Defensar-la no és nostàlgia, sinó obligació de present i futur. Un país que abandona la gent gran i els malalts és un país que s’abandona a si mateix. I un país que privatitza la vellesa ha renunciat a la seva ànima solidària. Davant l’individualisme salvatge i el tecnofeudalisme, només hi ha una resposta clara: les pensions i la sanitat públiques es defensen, es milloren i s’amplien. No amb crits, sinó amb reformes pactades, transparència i participació social. Perquè la dignitat de la gent gran i dels malalts no es negocia. I la solidaritat entre generacions no és un luxe; és el contracte bàsic de qualsevol societat.