Xavier Morell, un monjo atípic

És així com es defineix el P. Xavier Morell, monjo de Montserrat, que el pròxim 16 de juliol, compleix 75 anys de professió monàstica.

Nascut a Sant Andreu de Palomar el 4 de gener de 1934, el petit Xavier va ingressar a l’Escolania de Montserrat el 29 de setembre de 1943. Només sis anys més tard, l’1 d’octubre de 1949 el jove Xavier deixà la família i entrà al monestir de Montserrat per ser monjo. El 8 de juliol de 1950, Xavier Morell, amb només 16 anys, començà el noviciat amb la imposició de l’hàbit de monjo i un any més tard, el 16 de juliol de 1951, fa 75 anys, va fer la professió temporal. El 10 de maig de 1956, la professió solemne i el 21 de setembre de 1957 va ser ordenat prevere.

El P. Xavier és un home donat a Déu i als altres, i per això creu que «una vida, si la vius amb profunditat, dona per a molt». Amb bon humor deia: «Soc un monjo atípic precisament per totes les tecles que he hagut de tocar per fer el que he fet». Com ha dit ell mateix, «si prenem com a base la descripció que normalment tenim al cap d’un monjo, no hi encaixo». I és que després dels estudis de filosofia i de teologia a Montserrat, el P. Xavier passà un temps a Alemanya, on obtingué el títol de mestre orfebre i col·laborà en la pastoral dels espanyols emigrats a aquell país. Més tard anà a Ruanda, al monestir de Gihindamuyaga, on al davant d’un dispensari, atenia la gent malalta i on va viure el drama de la guerra tribal entre hutus i tutsis.

El P. Xavier sempre ha cercat la voluntat de Déu, perquè, ell és el centre de la seva vida. Per això diu que «ser monjo no és cap subterfugi d’una fugida del món, sinó una manera de viure» centrada en Jesucrist i oberta als germans que pateixen.

Al llarg d’aquests 75 anys, a Montserrat, a Alemanya, a Gihindamuyaga, al Miracle i des de fa uns anys, de nou a Montserrat, el P. Xavier Morell, que sempre ha estat un home que ha estimat des de la gratuïtat, és (als seus 92 anys), un testimoni diàfan de l’Evangeli, amb el seu somriure sincer, amb la seva paraula afectuosa i amb la seva amabilitat en el tracte.

Home de bon humor, feia jocs de màgia als nens africans, fent néixer el somriure dels petits. Per això el P. Xavier, ple d’aquella saviesa que neix d’un cor net, ha dit que «tot i la desgràcia, s’ha de saber trobar l’humor», que tant necessitem en aquests temps difícils.

Orfebre i ceramista (amb obres seves d’una gran bellesa) el P. Xavier és com l’argila que en mans de Déu, el gran terrissaire, s’ha deixat treballar per ell, amb docilitat i senzillesa, per tal d’esdevenir testimoni del Regne.

Ara, a la infermeria de Montserrat, aquest ancià ple de jovialitat, amb la seva paraula, la seva pregària i el seu tracte delicat, ens és un exemple de l’alegria de l’Evangeli.