La gran baixa és el benestar laboral

Fa dies que sentim patronals i responsables polítics qüestionar l’augment de les baixes laborals. Alguns fins i tot insinuen que s’ha instal·lat una cultura de l’absentisme que posa en risc la competitivitat de les empreses i la sostenibilitat del sistema. No em molestaré a posar qualificatiu a aquesta lectura de la patronal perquè la diria molt grossa, però sí que diré que tinc claríssim que quan una persona està de baixa és perquè un metge ha determinat que no està en condicions de fer-ho. Posar en qüestió això ens acosta a una línia vermella que ens acostaria cap a un escenari perillós.

Mentre discutim si hi ha massa baixes, per què ningú es pregunta per què cada vegada hi ha més persones que emmalalteixen treballant? Les dades són prou eloqüents i fent un Google trobarem informes i estadístiques sobre el tema. A Espanya, les baixes per trastorns mentals no han deixat de créixer en els darrers anys i el compromís dels treballadors amb les seves empreses continua situant-se entre els més baixos d’Europa. El III Informe Mundial de la Felicitat a la Feina revela que el 98% dels treballadors considera que la feina hauria de contribuir al seu benestar, però només el 48% afirma experimentar-ho realment.

Durant dècades hem confós complir la legislació laboral amb cuidar les persones. Pagar un salari, respectar els horaris o prevenir els riscos físics és una obligació legal. Però generar entorns on hi hagi confiança, lideratges saludables, conciliació real, reconeixement, sentit de pertinença o espais emocionalment segurs continua sent, en massa empreses, una qüestió accessòria.

Les empreses s’esforcen per obtenir certificacions de qualitat, de sostenibilitat o de gestió ambiental perquè saben que aquests estàndards generen confiança i competitivitat. En canvi, encara són poques les que entenen que el benestar laboral també es pot mesurar i gestionar amb el mateix rigor que qualsevol altre indicador estratègic. Les primeres certificacions internacionals en aquest àmbit no fan més que evidenciar una realitat que moltes organitzacions encara es resisteixen a assumir: cuidar les persones ja no és una qüestió de sensibilitat, sinó de qualitat empresarial.

Continuarem parlant de les baixes mentre ignorem les causes que les provoquen. És més fàcil posar sota sospita els treballadors que revisar cultures organitzatives, lideratges o models de gestió que fa anys que han deixat de respondre a les necessitats de les persones.

Potser ha arribat el moment d’entendre que el benestar laboral no és un privilegi, ni un incentiu, ni una política de recursos humans. És un dret social emergent. I fins que no l’assumim com a tal, continuarem debatent sobre les conseqüències mentre ens neguem a afrontar el veritable problema.