Les traces de la Séquia

Gonçal Portabella, tècnic del Museu de l’Aigua i el Tèxtil de Manresa, treballa en la creació de materials, estudia les traces del canal on s’ha perdut el regadiu, basant-se en l’arxiu de la Junta de la Séquia. Treballa en un estudi que compta amb el recolzament de la Fundació Ramon Muntaner, en col·laboració amb el Centre d’Estudis del Bages. Observant els primers plànols de Manresa, estudia els ramals, els passos de l’aigua i s’adona que moltes parcel·les tenen límits irregulars perquè estan separades pels petits canals que portaven l’aigua de la Séquia als camps. En construir les cases dels nous carrers urbanitzats alguns pagesos encara regaven, així que no es van destruir aquests canals i quedaven mig amagats arreu. La hipòtesi de Portabella és que quan van fer les mesures dels baixants, Guillem Catà, va triar el lloc on situar l’Agulla, a la partida del Colomer, perquè no quedés una part del terme sense regar. En el fons era un problema de cotes, perquè des de la ciutat percebien que el Guix era una mica més alt, però després va resultar que era a l’inrevés. Per aquesta raó, es va construir la partició de l’aigua en dos ramals, l’anomenada Agulla, on és ara. Un va cap el Poal i l’altre entrava a Manresa per can Font de la Serra i els dipòsits nous, des d’on va desaiguant per regar tot el terme. Al segle XIX se’n va afegir un altre cap a Viladordis.

Portabella afirma que l’aprofitament energètic dels ramals és coetani a la pèrdua d’una part del regadiu. Dins del terme, el ramal original arribava fins al Cap del Rec, amb alguns salts per a l’obtenció d’energia que han durat fins al segle XX. Al carrer Séquia, hi havia el salts de Miquel Ballart, Pere Lleonart i Pere Serra, entre els dipòsits vells i la rasa del tren. Creuava el Passeig i la carretera de Vic, una part dels desguassos van a parar al torrent de sant Ignasi, on connecta un altre dels canals a l’alçada de Prat de la Riba. L’aigua donava energia a indústries com: la fàbrica Soler, després Bertrand Serra; l’Argullol, més tard coneguda com Tints Baltiérrez i un seguit de fàbriques com Cal Serrano, l’Areny, les Fontetes, el Salt i el Salt dels gossos. Un altre ramal alimenta l’antic torrent dels Predicadors, que subministrava energia a la fàbrica Lluvià, després Metal·lúrgica Tèxtil, la de Pere Parera, a sota, el salt de Joan Garriga, el molí de les Jorbetes, la fàbrica de Miquel Mas i la de Can Canyís o Roca. Com a novetat, Portabella situa en el mapa les concessions industrials de la Séquia estudiades per Llorenç Ferrer, amb el ramal de l’Irla, el més occidental. Procedeix de la zona dels Dipòsits nous, passa per sota de la torre del Vinyes fins a la falda del Puigberenguer i es desvia per l’actual carrer Tortosa. Al llarg del recorregut hi havia els salts dels Esmolets o l’Argilà, el de la fàbrica Matamala, després Brunet, el d’Ignasi Solà que després serà la Fusteria Andreu. A partir d’aquí rega camps. Als Panyos, en canvi, l’aigua ve d’un salt propi al Cardener.