Esperança fecunda

Vivim un temps marcat per la incertesa i el desencís, en què molts miren el futur amb preocupació. També l’Església travessa dificultats per transmetre amb credibilitat el seu missatge. Tanmateix, les lectures d’aquest diumenge ens conviden a viure amb agraïment i esperança.

Isaïes s’adreça a un poble en crisi que cerca la seva identitat. Els recorda que Déu pren la iniciativa d’estimar-lo i que aquest amor precedeix la resposta humana (Is 55,10). Com la pluja fecunda la terra, l’amor de Déu penetra el cor humà i genera nova vida. La resposta no consisteix a complir preceptes, desanimar-se o refugiar-se en l’activisme. Consisteix a deixar-nos estimar per Ell i aprendre a estimar els altres amb el seu mateix amor. Isaïes ens interpel·la a retornar a l’experiència de l’amor apassionat per construir una societat més justa i fraterna: «la paraula no tornarà a mi infecunda» (Is 55,11).

Però no és fàcil viure així. Jesús explica que la Paraula de Déu és sembrada generosament en tots els cors. Cadascú decideix quina és la seva disposició interior per acollir-la i deixar-se transformar, o no, per ella, ja que les resistències interiors, simbolitzades pels diferents terrenys, poden ofegar-la. Els deixebles, gent humil i assenyada, s’han obert a l’aventura de l’amor revelat en Jesús i volen aprendre una nova manera de viure i veure les coses a la llum de l’Amor. En això contrasten amb la resta dels oients que volen una transformació existencial sense deixar-se interpel·lar (Mt 13, 14-15). I és que la terra bona es correspon amb l’actitud sincera i confiada d’acollir i encarnar la paraula viva de l’Amor. Els fruits són una existència transformada que supera les resistències interiors i arriba a una unitat profunda entre les accions i les conviccions.

Però no parlem només de la humanitat. Sant Pau amplia aquesta esperança a tota la creació: «l’univers espera que la glòria dels fills de Déu es reveli plenament» (Rm 8,19). El destí del planeta i el nostre estan lligats i tot l’univers «gemega i sofreix dolors de part» (Rm 8,22). No parla de gemecs d’agonia sinó de l’inici d’una nova vida. No hem d’entendre l’esperança com una oportunitat frustrable que ens faria viure amb angoixa pel futur. L’apòstol parla d’una esperança confiada que es mou entre la fidelitat de Déu a les seves promeses i la nostra tasca de fer progressar la història cap a la plenitud de la maduresa humana.

La fe viscuda fa créixer la cultura de l’amor i fa progressar la cultura. La Paraula acollida amb cor sincer renova la vida i transforma el món. Potser aquesta és, avui, la forma més creïble de sembrar una esperança fecunda.