Jo, mi, em, amb mi

L’alegria o l’enuig pel Tour va anar per barris. O la visita del Papa. O l’exhibició de la Fórmula 1. Per a uns, un moment il·lusionant. Per a d’altres, un motiu de contrarietat. Hi ha raons objectives per al malestar ciutadà. Els salaris es queden curts i el mercat immobiliari continua expulsant els veïns. El turisme sobrecarrega carrers, serveis i paciència, mentre que els expats remodelen establiments, lloguers i ciutats. A sobre, ni tan sols els problemes són originals, sinó que formen part d’un fenomen global que s’estén per tot el món. Cap solució és immediata. Si a la irritació del moment se sumen les preferències polítiques, l’acollida dels esdeveniments encara és més desigual. Però em pregunto si hi ha alguna cosa més.

Jo, mi, em, amb mi. Dècades de neoliberalisme han exacerbat l’individualisme mentre han esfilagarsat els llaços col·lectius. La desconnexió amb els sindicats, el debilitament del públic i el consumisme com a forma d’identitat han conformat la mirada. Les grans fites col·lectives han perdut força com a motiu d’orgull i de cohesió, amb la qual cosa la idea del sacrifici també trontolla: Per què canviar la meva rutina per quatre ciclistes? Per què compartir espai amb un munt d’estranys quan al meu mòbil tinc tot l’oci que m’interessa? Si la ciutat deixa de veure’s com un espai de convivència -viure en companyia- es converteix en una simple proveïdora de serveis: Si pago, vull que funcioni com a mi m’agrada. Casa meva, el meu carrer, la meva ciutat i la meva llibertat. O la meva idea de llibertat. O la meva perversa idea de llibertat. Aquesta en la qual no hi ha negociació ni comunió ni solidaritat ni generositat ni espera...i companyia.

Els plantejaments del segle passat no serveixen, però una ciutat no pot ni ha d’abandonar la celebració d’esdeveniments col·lectius. El no a tot només fa més profund l’aïllament social. Avui són una oportunitat per establir ponts, fomentar la participació i trobar fórmules per compartir beneficis emocionals i materials.