Rituals de lectura

Eren les 8 del vespre i em quedaven 20 pàgines per acabar-me «Libre: el desafío de crecer en el fin de la historia», de la filòsofa albanesa i, una mica comunista caviar, Lea Ypi. Em van entrar totes les presses del món perquè si hi ha quelcom que no faig mai és acabar-me un llibre just abans d’anar a dormir. El descans és sagrat i les sorpreses i els girs finals, els paeixo lentament.

L’últim dia de vacances a Sóller de l’estiu del 20, amb l’excusa que estava embarassada, ens vam quedar tot el matí a la piscina. La realitat era que la història de la Lenù i la Lila s’estava quedant sense pàgines i m’havia de preparar perquè ja es veia que la benaurança no estava feta per la vida de les meves tietes napolitanes. Així que aquell matí no em vaig moure de la piscina d’es Jaime fins que em vaig acabar la saga de la Ferrante.

Un altre ritual és combinar, sempre, la lectura de dos llibres. Una novel·la i un recull de contes és la que sempre em funciona. Tot i que intercalar un assaig amb una autobiografia també em va molt bé. L’obra curta em serveix per canviar d’ambient i poder reposar de la intensitat, del gaudi o del neguit de la novel·la principal.

Els mix max d’aquestes últimes setmanes han estat barrejar l’autobiografia de la Lena Dunham, «Famesick», amb «Norteña», de Julieta Venegas. També unes memòries; error. Son igual de justes que la cançó que va treure per al Mundial. Següent tria: Amélie Nothomb. Mai no falla. «Psicopompo» em va permetre volar mentre a la pobra Lena, amb un bombo de silicona a la panxa gravant l’última temporada de Girls, li comunicaven per telèfon que no podria ser mare.

«Ser muchas y una íntima desconocida», de Laura S. González de Araújo, ha estat una bona companyia quan llegia «Libre». Mentre la Laura, becada, va poder doctorar-se a París en filosofia i psicoanàlisi, la Lea Ypi m’explicava com de petita es troba enmig d’una mani i l’únic lloc on troba pau mental i seguretat és als braços de l’estàtua de Stalin.

Ara em trobo en moment de tria, cosa que m’encanta. A veure què us sembla aquest combo: «Koljós», del Carrère, amb «Coragre», de la Nora Ephron. Encertaré?