Salaris i estat del benestar

Segons Goldman Sachs Reserach, una font que no es pot considerar alineada amb postulats d’esquerra, diu que l’economia espanyola creix per damunt de la mitjana de la zona euro i que ho farà gràcies a l’augment de la productivitat laboral i a una posició fiscal més sòlida.

Funcas, el laboratori d’idees dels bancs espanyols, tampoc gaire vinculats a posicions progressistes, diu en un darrer estudi que la immigració està sent el factor clau per a explicar l’actual cicle expansiu de l’economia xifrant en un 47% l’impacte d’aquesta en el PIB acumulat des de 2022.

I Page Executive, marca dedicada a la contractació de directius, diu en el seu estudi anual que una part important dels llocs de treball creats a l’estat ho són en categories de comandament mig i superior, amb salaris alts complementats amb variables.

No obviarem que en el dia a dia de la classe treballadora aquestes dades poc o res influeixen, i malgrat el creixement dels salaris el “gap” existent entre aquests i els preus de l’habitatge, lloguer o hipoteca, distorsiona molt la realitat econòmica de la majoria de la població del nostre país. I no obviarem que el model productiu català té encara molt camí per avançar, de fet ja ho vaig comentar a fa un parell de mesos en aquestes mateixes línies.

El darrer informe Fènix ha generat cert consens en la diagnosi i més discrepàncies en les solucions que s’hi plantegen. Hi ha qui es resisteix a situar que l’increment del salari mínim interprofessional, com a mesura legal per a incrementar els salari sigui la solució, i hi ha qui sempre veurà la immigració com a una font de problemes, negant fins i tot les dades econòmiques al respecte. Són els mateixos que creuen que la solució salarial passa per rebaixar cotitzacions i tributació. No hi ha visió objectiva, totes es mouen sota postulats ideològics clars, i encara que els vestim d’acadèmics, els postulats s’alineen una vegada i una altra en les mateixes premisses.

Es pot situar un discurs, temptador, sense dubte, en el qual es vulgui fer creure a una persona treballadora que el seu salari net augmentaria si es baixessin les cotitzacions que se li apliquen a ella, i a la empresa. I de la mateixa manera amb la tributació fiscal del IRPF. Molt temptador i alhora pervers. Primer, qui garanteix que allò que no es cotitza es transforma automàticament en salari? Segon, com garantim les prestacions socials sense cotització? Per què la “temptadora” proposta hauria de acompanyar-se de l’explicació sobre com es podria cobrar una prestació d’incapacitat, la baixa, si no es mitjançant el sistema de cotització.

El que s’amaga sota aquesta temptadora proposta és la voluntat de desmantellar l’estat del benestar i donar via lliure a la iniciativa privada, i a la lògica americana de que si vols sanitat paga-te-la, i si vols pensió finança-te-la.

I per això els que defensen aquests postulats no defensen mai l’increment de salaris sota el sistema actual, perquè també vol dir més cotització i tributació, i per tant més solidesa de l’estat del benestar. I per això creuen que la immigració representa més despesa que benefici. I per això, per a ells, la classe treballadora no serà mai prou productiva. I tot i que les dades els contradiuen, el discurs es manté. No fos cas que la realitat els espatlli el discurs. I no tant el discurs, és més el projecte econòmic i social que defensen el que necessita de mantres repetits, valgui la redundància, interessats i temptadors per a convèncer a tots aquells que no són prou cautelosos. No hi caiguem.