Tenim la casa en flames

Una de les primeres feines que em va tocar fer com a periodista sobre el terreny, i que, malgrat el temps, no oblidaré mai, va ser la cobertura dels incendis que l’any 86 van assolar una bona part de la muntanya de Montserrat. Des d’aleshores ha plogut molt, però no prou per aclarir els cervells dels responsables de la gestió del país; quaranta anys després, els discursos, les excuses i els errors són els mateixos.

Les veus d’angoixa que escoltem aquests dies, mentre Catalunya crema, són fruit de la manca de gestió forestal preventiva, l’abandó rural, l’excés de burocràcia i el malbaratament i mal repartiment dels escassos recursos. Però res de nou, són laments que hem escoltat durant dècades i qui estiu passa any empeny. Es repeteixen les paraules d’ànim i reconeixement cap a un cos de bombers admirant la seva professionalitat, entrega i capacitat per protegir-nos en situacions extremes, quan el que els cal no són paraules sinó recursos i polítiques efectives que els treguin del damunt de les seves espatlles, les conseqüències de patir el resultat de dècades d’ineptitud en la gestió dels boscos.

Les onades de calor han vingut per quedar-se, això no ha fet més que començar en una Catalunya que pateix un greu desequilibri territorial, amb una trama urbana creixent i un bosc que ha ocupat el terreny que ha abandonat la pagesia. En els darrers vint anys, han desaparegut més de cent mil hectàrees agrícoles que han passat a ser massa forestal, sense que l’evidència s’hagi convertit en urgència i sense pensar que, si no convertim aquesta realitat en prioritat, ben viat no tindrem país per gestionar. Sempre hi haurà negacionistes del canvi climàtic, incívics irrespectuosos amb l’entorn o interessos amagats darrere els indrets cremats; cal perseguir amb fermesa i castigar amb severitat aquestes actituds, però sobretot cal crear noves polítiques d’acord amb la densitat forestal acumulada, revisar polítiques ecologistes errònies i fomentar normatives que facilitin la neteja dels boscos, si no volem que les flames continuïn sent el nostre pa de cada dia, a cada dia d’estiu.

Fa dos anys, el director Dani de la Orden ens va sorprendre amb la pel·lícula «Casa en flames», un èxit de públic pel cinema català, que ens va fer reflexionar sobre unes actituds que, ara mateix, explicarien el fracàs en la gestió dels nostres boscos: Les conseqüències de no afrontar els errors del passat, deixant-los passar fabricant una situació inexistent, fins al moment en què la realitat esclata i ho crema tot. Afrontar el dèficit d’ineptitud acumulada durant dècades no sortirà barat, però cal posar-s’hi perquè segur que serà més econòmic que el preu que estem pagant apagant tants focs i deixant morir tanta terra.