La venjança

Agafo una trucada que no havia d’agafar. És d’aquelles comercials. No l’he vist a venir. L’interlocutor se m’adreça d’aquella manera que fan els comercials que sembla que realment parlin amb tu quan realment no parlen amb ningú, ni amb tu. De fet, no saben ni amb qui parlen. Però com que estan entrenats per parlar sense respirar i sense donar-te opció que tu respiris, quan ets dins la trucada costa molt de sortir. Potser penjar, dir un exabrupte o parlar en català – això funciona sempre – però has de trobar el moment de fer-ho. Maleeixo el meu moment de debilitat quan, en escoltar-lo, veig l’ocasió de la meva vida. La venjança que fa tants dies que espero. Ell em demana si tinc alarma i jo dubto en quina resposta serà la millor per treure-me’l del damunt. Si li dic no, s’excitarà. Si li dic que sí, també, però voldrà que em passi a la seva. Abans de respondre-li, li demano de quina empresa em truca i ell em respon, orgullós i surfejant la «s» fins a convertir-la en onada, Verisure. I aquí em dic: ja ets meu. I li responc, doncs llàstima perquè jo soc més de Securitas. I ell em respon que ara són Verisure, i jo li dic que no m’enredi i ell insisteix, que sí que ara és Verisure el que abans era Securitas i jo li responc que no: que jo soc de Securitas de tota la vida fins que vaig deixar de ser-ho i que res de Verisure ni res per l’estil. I que trobo lleig que usin el nom d’una altra empresa per vendre’m una alarma. Ell, nerviós, insisteix que Verisure ara és Securitas i jo li dic, mig fingint crispamenta, que no intenti colar-me la pel·lícula. Jo ric per dins i ell està fora de si per fora i em pregunta que si no he vist cap anunci per la tele o per les ràdios o pels diaris on expliquen que la companyia ha canviat de nom i ara ja no es diuen Securitas sinó Verisure. I jo li dic que no he sentit res, que s’ho està inventant tot i que si no és de Securitas no em faci perdre més el pèl. Ara ja m’estic pixant veient que ell no s’acaba de creure que no m’he assabentat del canvi i jo, flemàtic, li repeteixo, no només que no en sé res sinó que em considero ben informat i que si això hagués passat jo ho sabria. Ell procura insistir amb un argument que encara no els han ensenyat: què fer en cas que algú no hagi sentit res de res de la campanya invasiva amb què Securitas, ara Versiure han bombardejat el país. Senyor, li prometo que ara una cosa és l’altra i que no pot ser que vostè no ho sàpiga i jo, per reblar la conversa, li dic que ara mateix trucaré a Securitas per denunciar-lo. Per una vegada a la vida he fet callar un comercial. Jo crec que mentre panteixa en silenci està pensant com explicarà que s’ha trobat un paio que no s’ha adonat de la puta campanya aquesta que ens ha ofegat les vides els darrers mesos. L’he vist vençut, derrotat, desorientat. I jo amablement m’he fet l’ofès, el molestat i, educadament, he penjat. La venjança ha arribat, he pensat. Ell no tindrà una bona tarda. Li he fet esclatar el cap. Biensur.