Milions i més milions

Els milions, sense importar de quins, es despleguen amb un irresistible fanatisme sobre el llenguatge. Dius en veu alta «milions» i alguna cosa, al voltant de la pronunciació, es violenta, guanya per KO. Poden ser milions d’anys llum, d’habitants, de morts, d’individus famolencs, d’arbres, de llibres, de peixos, de cadires, de dòlars, de litres, milions de «vegades». Posseeix alguna cosa l’exuberància numèrica que ens vincula amb ella íntimament. Estem aixecats sobre exageracions. Potser res és més excessiu que un milió. La vida és excés, encara que també exactitud i escassetat en altres moments.

La capacitat de les xifres per sorprendre’ns les obliga a ser cada vegada més enormes si volen mantenir viva la sensació, quan les escoltem, d’estupefacció. Els milions et demanen créixer. Fa uns anys vaig llegir que la Wikipedia contenia 37 milions d’articles, i em va fascinar, però la setmana passada, quan em vaig posar a actualitzar les dades i descobria que ja tenia 64 milions, confesso que la commoció va aconseguir una intensitat menor que la primera vegada. Sospito que ens anem fent cada vegada menys impressionables, o tal vegada simplement ens tornem menys sensibles.

Els milions són un resum de la humanitat. Fins aquí arribem comptant, o eixamplant, o progressant, o acumulant, o matant, semblen dir-nos, esperant que se’ns obri la boca. Fa tres anys, científics de la universitat d’Hong Kong van publicar el cens de formigues més complet fins a la data. L’estudi estimava que hi havia almenys vint quatrilione de formigues en la Terra, sense comptar les subterrànies. Em sembla que aquesta va ser l’última gran ocasió en la qual em va copejar una xifra milionària. En canvi, quan setmanes enrere Elon Musk es va convertir en el primer bilionari del món, no em vaig sentir ni remotament tan impressionat. Que la seva empresa de coets, satèl·lit i comunicacions, SpaceX, sortís a borsa, i ell es convertís en la persona més rica de la història, superant Rockefeller, Cosimo de Medici, l’emperador malià del segle XIII Mansa Musa no em va estremir tant com em va horroritzar.

Quan les xifres milionàries se circumscriuen als diners l’efecte decau, en part per la falta de novetat: ja assumim que els súper rics es tornen cada dia molts més rics que els rics a seques, els rics molt més rics que la classe mitjana, i els que no són rics, en fi, alimenten perspectives poc falagueres per al futur. Gairebé renunciem a la idea que puguem fer alguna cosa al respecte. Per sort, encara podem comptar les formigues subterrànies.