Un hotel, un convent i uns jutjats

A totes les ciutats europees hi ha edificis singulars i emblemàtics que amb el temps han deixat de fer la funció que feien, sigui per pura obsolescència o perquè aquella activitat ha perdut concurrència. És el cas de moltes esglésies, en desús o clarament infrautilitzades, però també d’antics negocis (cinemes, bancs, restaurants, magatzems i fins i tot discoteques) o equipaments públics periclitats (mercats tancats o escoles sense canalla, per exemple).

Per la seva ubicació estratègica, pel seu valor patrimonial i sobretot pel seu potencial, que molts d’aquests edificis es mantinguin buits i sense ús durant anys i panys suposa un alt cost (directe i d’oportunitat) per la ciutat, i és, per tant, obligació (més política que legal) dels ajuntaments treballar per posar-hi remei.

A Manresa, per exemple, teníem una històrica fonda a la plaça Major que ja no feia dinars, uns antics jutjats on des del segle passat no es jutjava ningú i un convent on gairebé no quedaven monges. Es pot discutir si les solucions i nous usos trobats són millors o pitjors, però la qüestió és que l’antiga fonda és ara un magnífic edifici rehabilitat que acull l’oficina de turisme, dependències municipals i una residència, als jutjats vells s’hi està fent la seu de la delegació de la Generalitat a la Catalunya central i l’ajuntament per fi ha comprat el convent de les Caputxines i aviat (espero) n’anunciarà el projecte definitiu. En els tres casos, i en altres com l’Anònima o la Fàbrica Nova, el procés ha sigut desesperadament lent i complicat, però -governés qui governés- a l’Ajuntament de Manresa sempre hi ha hagut polítics i tècnics (hola, Pep) dedicats a barallar-se amb les propietats, amb altres administracions i amb possibles aliats i inversors per tal de recuperar aquests edificis. I a la ciutat, al teixit associatiu, sempre hi ha hagut també algú disposat a fer soroll i exigir un pla per desencallar aquestes peces clau del paisatge urbà.

A Berga també tenim un hotel tancat situat en un punt central de la ciutat (a la plaça de la Creu), i uns jutjats vells sense ús (a la Gran Via), i un convent -les Vetlladores- sense monges; a més d’un edifici sindical malaguanyat, un ateneu (a la plaça sant Pere!) parat, un mercat sense parades, l’hostatgeria de Queralt tancada... I no obstant això, no em consta que a la casa gran hi hagi ningú dedicat de forma exclusiva o prioritària a trobar usos per aquests edificis ni tampoc -i això és encara pitjor- sembla que a la ciutat li preocupi gaire (la maleïda resignació berguedana). Per ser justos, els darrers 15 anys s’han reinventat amb èxit dos espais importants: el cinema Catalunya, gràcies a l’empenta dels Castellers, i Sant Francesc, (amb el suport de La Caixa…) actual museu de la Patum i futura seu -si tot va bé- del Consell Comarcal. Molt bé, però clarament insuficient. Per què un ajuntament no pot resoldre-ho tot d’un dia per l’altre, però per cada problema o repte ha de tenir un pla, una estratègia, i algú que s’hi deixi celles i sabates.