Sabem combatre el foc, però no planificar el país

Mentre els jugadors de les seleccions francesa i espanyola començaven l’escalfament previ al partit, a Dallas, a milers de quilòmetres, bombers, ADF i pagesos feien mans i mànegues per frenar un incendi forestal, a cavall del Bages i l’Anoia, que podia haver estat devastador. L’ombra dels grans focs del 1980, 1986, 1994 i 1998 és molt allargada. Afortunadament, ara, tothom ha après que un incendi al bosc no es pot deixar fer gran i, per això, s’han d’abocar tots els esforços quan és petit. En més de 40 anys, els bombers han estudiat i han après a fer front a aquesta guerra que mai s’acaba. Aquest cos que, havia nascut i crescut amb una mentalitat bàsicament urbana, ha sabut transformar-se per tenir clar quan un foc està estabilitzat i quan està controlat. Han deixat d’abaixar la guàrdia perquè els focs reprenen en el primer moment que la meteorologia ho propicia. Ningú no dubte que, ara, tenen coneixement, criteri i recursos, encara que segur que en necessiten i en volen més. Les ADF, creades a partir de l’experiència pagesa del Bages i Solsonès i esteses per tot el país, són indispensables per ser, habitualment, els primers que arriben als focs, els primers a abordar-los i, després, els primers que es posen al servei de l’estratègia fixada pels bombers. Les ADF, aquelles que sobreviuen i es mouen, amb vehicles grocs, vells i reacondicionats tenen mèrit. Els seus integrants són voluntaris i que no cobren ni un euro. Tenim bombers i ADF. Hem d’afegir-hi els tractors i altra maquinària dels pagesos que es despleguen quan cal.

Tot pot ser insuficient si, la temperatura, el vent i la humitat es conjuren en un moment determinat. Res serveix, ni servirà. Només una nova planificació, amb recuperació d’activitat agrícola, forestal i de subproductes del bosc, pot minimitzar els efectes dels incendis de cinquena i sisena generació, aquells que facis el que facis difícilment s’apaguen. Hi ha d’haver més vida al bosc. Els arbres són font d’energia i haurien de ser bàsics en la construcció. Fusta del nord d’Europa es converteix en estructura constructiva o en mobles. La d’aquí, de resistència contrastada, roman als boscos, esperant temps millors. El conseller Ordeig, que ha demostrat determinació en tot el relacionat amb la crisi del porc senglar, hauria de ser qui -sota el paraigua del president Illa- agafi la bandera per anar a l’arrel del problema. S’inverteix molt en extinció i poc en prevenció. Toca actuar sense esperar que la climatologia faci la feina.

Al Bages hi ha zones habitades en entorns forestals que són deplorables. Algunes urbanitzacions tenen potencial per convertir-se en un nou cas dramàtic, com el de Los Gallardos, amb tretze morts. En cas de desgràcia, les administracions es passaran les responsabilitats l’una a l’altra. A més a més, la pandèmia i la crisi de l’habitatge ha portat moltes persones a viure en zones que són un polvorí.

La realitat és canviant. Les noves estratègies de combat de foc funcionen, però toca pensar com volem que sigui el país. I, si no volem que es cremi, millor que no ens ho diguin des de despatxos de Barcelona.