Final del procés de regularització

Amb gairebé 1,2 milions de sol·licituds, Espanya ha tancat el procés més gran de regularització realitzat fins ara en un estat membre de la Unió Europea. Un procés que permet reconèixer drets i establir obligacions per a persones estrangeres que ja vivien al nostre país. Enfront de la temptació de fer invisible l’existència d’aquestes persones i reduir la seva presència a un problema de control de les fronteres, com vol la dreta (extrema o no) el procés obliga a assumir que formen part de la nostra societat amb totes les conseqüències.

El nombre de persones que finalment han presentat la seva sol·licitud de regularització gairebé dobla el que s’esperava com a màxim i això és un clar indicador de la magnitud de l’economia submergida que roman invisible en el conjunt de l’estat. D’altra banda, l’anàlisi dels països d’origen dels sol·licitants indica que molts d’ells han arribat al nostre país per vies totalment legals, amb passaport i/o visat, com a turistes, estudiants, etc. i és l’expiració del període d’estança autoritzar allò que acaba generant la situació d’irregularitat administrativa. Quatre dels cinc principals països d’origen són llatinoamericans, cosa que qüestiona molts dels estereotips presents en el debat públic sobre la immigració. Com també ho fa el fet que la majoria dels sol·licitants tenen estudis postobligatoris i només el 30% d’ells tenen com a màxim estudis primaris obligatoris.

En el moment de finalització del període de sol·licituds, convé recordar i reconèixer el paper positiu que han tingut una miríada d’organitzacions socials, entitats locals, entitats eclesials, sindicats i ONG que han acollit a les persones afectades mentre estaven en situació irregular i les han acompanyat i orientat durant la preparació i presentació dels seus expedients.

Al final d’aquest procés resten tasques pendents importants. La primera d’elles és impulsar políticament aquelles reformes que facin innecessari haver de recórrer periòdicament a aquests procediments de regularització extraordinaris i la segona exigeix dotar al conjunt d’administracions dels recursos necessaris per garantir la cohesió d’una societat que cada vegada és més nombrosa i plural.