La paciència de Déu

Vivim en un món impacient. Internet i les xarxes socials ens han acostumat a la gratificació immediata: volem respostes instantànies i resultats ara mateix. També és un món sorollós, atret per la polèmica, l’escàndol i les reaccions exagerades. I, alhora, profundament inestable: allò que avui és tendència demà ja ha estat substituït per una altra novetat. Tot passa de pressa, tot canvia molt ràpid, i tot s’oblida a la mateixa velocitat. Les paràboles que Jesús proposa a l’evangeli de Mateu (13, 24-43) semblen anar a contracorrent. La del blat i el jull, la del gra de mostassa i la del llevat ens ofereixen una manera diferent de mirar la realitat. No posen l’accent en la rapidesa, sinó en la paciència; no en l’espectacle, sinó en la transformació interior; no en l’èxit immediat, sinó en l’eficàcia perdurable.

Els servents volen arrencar immediatament la mala herba que ha sembrat l’enemic. L’amo, en canvi, els demana que esperin. Sap que, en intentar separar-ho tot massa aviat, podrien malmetre també el blat. Davant el mal, Déu no reacciona amb precipitació. Té paciència, espera, dona segones oportunitats. Una petita porció de llevat desapareix dins la massa, gairebé sense fer-se notar. Però la transforma tota des de dintre. Així actua la gràcia de Déu en nosaltres. Sense fer soroll, sense imposicions, amb discreció. La seva acció no es percep, però treballa silenciosament en el fons del cor. El gra de mostassa, la més petita de les llavors, ens recorda que les obres de Déu solen començar de manera discreta, no pas amb criteris d’èxit immediat, sinó lentament. Però amb una força imparable. Allò que avui sembla insignificant demà és un arbre ple de vida.

En un món secularitzat que relativitza el bé i el mal, Jesús parla obertament del Maligne, del judici i de la fi dels temps. Ni el diable és una il·lusió ni la seva obra descansa: mentida sistemàtica, odi, corrupció, manipulació, menyspreu de la dignitat humana... Es poden censurar paraules del vocabulari, però no es pot eliminar la seva realitat. Les referències a la fornal ardent i als plors i el cruixit de dents no són una invitació gratuïta al terror, però sí que són admonitòries. Les accions humanes tenen conseqüències. Hi ha decisions que construeixen la persona i decisions que la destrueixen. Hi ha un camí que porta a la vida i un altre que porta a la perdició. En un món on tothom reivindica drets, però ningú assumeix deures, no hauríem de jugar amb el mal ni banalitzar el pecat. Perquè la paciència de Déu és infinita, però la història personal de cadascú no ho és.