La pèrdua de la sotana

Va haver-hi un temps en què la lletra impresa posseïa un prestigi extraordinari. Recordo les simples targetes de visita del meu pare, la tipografia del qual transmetia una increïble sensació de rectitud, de probitat, de mesura. L’imprès no era simplement una forma de comunicació: era una forma d’autoritat.

Si alguna cosa apareixia en un llibre, en un periòdic o en un document oficial, adquiria una consistència especial. La impremta no sols va multiplicar els textos; va multiplicar la confiança en els textos. Durant segles, la lletra impresa va gaudir d’un avantatge enorme: era escassa. Imprimir costava diners, requeria infraestructura, correctors, editors, distribuïdors.

Abans d’arribar al lector, una frase havia de travessar una sèrie de filtres. Això no garantia que fos veritat, però sí que havia sofert algun tipus de control. Potser el prestigi va començar a esquerdar-se quan l’abundància va substituir a l’escassetat. Quan els ordinadors i les impressores domèstiques es van abaratir. De sobte, qualsevol persona podia fer-se les seves pròpies targetes de visita o publicar en internet un text amb una aparença tipogràfica indistingible de la d’una enciclopèdia.

La lletra impresa va perdre també prestigi quan va començar a produir-se a una velocitat incompatible amb la reflexió. Abans, un article o un llibre eren el resultat visible d’una certa lentitud. Avui els textos apareixen per milions cada minut. Fins i tot els robots escriuen. L’escriptura ha deixat de ser un esdeveniment. Però potser el prestigi no hagi desaparegut del tot, potser s’ha fragmentat. Continuem respectant determinades formes d’escriptura: una sentència judicial, una recepta mèdica, un contracte. El que ha desaparegut és la fe ingènua en què el mer fet d’estar imprès converteix alguna cosa en veritable.

Tal vegada el prestigi de la lletra impresa va començar a morir el dia en què descobrim que les paraules no eren la realitat, sinó una de les seves representacions. I potser aquí va guanyar alguna cosa l’escriptura.

En perdre l’aura sacerdotal, es va veure obligada a convèncer per si mateixa. Com les persones quan es jubilen i deixen d’impressionar per l’uniforme o el càrrec i ja només els queda el caràcter. Les paraules impreses han perdut la sotana, però conserven, quan són bones, la capacitat d’alterar una vida.