Cap on va Cuba

El reportatge recent de TV3 al «30 minuts» sobre Cuba mostrava una situació de descomposició avançada del sistema públic que havia estat l’admiració de tothom. La revolució patriòtica de Castro va evolucionar cap al comunisme per la pressió intolerable dels EUA per preservar els seus interessos. Cuba en els 30 primers anys de Castro ens va enlluernar amb la posada en marxa d’un model socialista que facilitava una educació i una sanitat de primer nivell. Lamentablement, no haver percebut a temps la crisi de fons de l’URSS i no haver-se escapat de la mono dependència russa (i més tard, de la veneçolana), amb preus subvencionats de petroli a canvi del monocultiu de sucre, va ser letal. No cal menysvalorar l’efecte perniciós del bloqueig americà sobre l’Illa, però els errors gravíssims en política econòmica i en política de drets humans, només són atribuïbles a unes elits bunqueritzades del Partit Comunista.

Ara, Miguel Díaz-Canel, ha anunciat, davant del creixent descontentament social, un pla de xoc sota la retòrica de «fer el necessari per a conservar el que és essencial». Es decreta la fi de l’igualitarisme mitjançant el desmantellament dels subsidis universals i es permeten devaluacions successives de la moneda nacional, de manera que les empreses que no ho suportin seran liquidades. «Tots parlem que cal mantenir la justícia social, però el primer que cal fer és produir», va concloure el president cubà.

Entre les noves mesures, es permet l’entrada de bancs privats i la inversió de capital privat. Es permet participar accionistes en empreses de propietat estatal i convertir aquestes en entitats mercantils. Es permet la lliure importació i exportació de béns i s’obre el sector turístic a més inversió estrangera. Es liberalitza l’activitat agrícola, incloent-hi l’ús i explotació de terres en usdefruit. S’eliminen els subsidis generalitzats. Els productes i serveis com l’electricitat, l’aigua, els combustibles o el transport començaran a reflectir els seus costos reals. Els salaris podran negociar-se segons la situació econòmica de cada empresa i es facilitaran els acomiadaments. S’amplia el marge d’actuació de les micro, petites i mitjanes empreses privades, eliminant el límit actual de treballadors.

Totes aquestes mesures arriben tard i amb l’estigma que les ha imposat Trump.

Ara mateix Cuba té 1200 presos polítics. Es persegueixen els partidaris d’una transició democràtica i pacífica. Hi ha una manca de salubritat a les ciutats on no hi ha neteja pública provocant epidèmies. La sanitat és desèrtica, amb la fugida a l’estranger o a altres professions dels professionals (uns 75.000). La gent s’ha d’emportar els medicaments de casa. En el capítol de l’habitatge, amb un patrimoni antic no rehabilitat, s’estan produint esfondraments reiterats. I això, va acompanyat de la continuïtat en les apagades elèctriques i de l’escalfament de les llars amb llenya. La Universitat envia els seus estudiants al treball en línia en un país on Internet no funciona. La injecció que suposava el turisme ha passat en poc temps de 4 milions de visitants a un de sol. La xarxa amb els més desvalguts ha tornat a la iniciativa solidària cívica, fora de l’estat i del control del partit únic. Mentrestant, la dualitat dels qui tenen accés al peso convertible lligat al dòlar i al peso cubà, provoca més que mai la sensació d’injustícia; mentre una minoria accedeix als supermercats de productes d’importació amb preus pels núvols, la majoria fa cues a les «bodegas» on, molts cops, no es poden cobrir ni les demandes de racionament.

En el discurs a l’Executiu, el president va ressuscitar una cita de Castro del 1993, en ple Període Especial: «La realitat ens obliga a fer el que d’una altra manera no hauríem fet mai». Amb l’ensulsiada de l’URSS va desaparèixer el paraigua protector i el PIB cubà es va contreure un 36%, entre 1990 i 1993. Vaig tenir ocasió de visitar l’illa amb una delegació d’Esquerra Republicana el 1996, en ple aïllament de l’illa. Ens vam entrevistar amb Castro, amb ministres i amb una delegació de l’oposició moderada que explicava la persecució política, però alhora que si el règim s’obria, el castrisme guanyaria les eleccions. Els ministres econòmics semblaven interessats en el tema de les pimes i les cooperatives com una forma de dinamització econòmica i ampliació de la base social. El turisme, però, estava en mans de grans empreses hoteleres espanyoles en ressorts tancats i que no creaven ocupació dispersa en el territori. Va ser una ocasió perduda. Van tornar al model centralitzat i burocràtic sota protecció exterior.

Quan va pujar Raúl Castro, el 2008, va prometre obertura econòmica que també va acabar en res. I ara Díaz-Canel diu que volen imitar Xina o Vietnam. Ho podrien haver fet fa dècades o optar per una transició democràtica i de mercat regulat per l’Estat. No ho van fer. Ara, potser serà massa tard i les elits, com a Veneçuela, pactaran amb els de Miami la seva supervivència com a classe burocràtica esdevinguda capitalista.