Espanya, una potència mundial en enginyeria

El 1802, Agustín de Betancourt (Puerto de la Cruz, Tenerife, 1758-Sant Petersburg, Rússia, 1824) va fundar l’Escola d’Enginyeria de Camins i Canals. Membre d’una de les històriques famílies de Tenerife, Betancourt va ser un dels grans il·lustrats espanyols. Tan visionari com inventor, va acabar treballant per al llavors tsar de Rússia, Alejandro I, per escapolir-se del convuls inici del segle XIX a Espanya i dels seus enfrontaments amb el valgut de Carles IV, Manuel Godoy. En aquest país va dirigir grans projectes d’infraestructures i el desenvolupament d’algunes de les seves grans ciutats. El seu llegat és molt present a Rússia, concretament a Sant Petersburg. Fins i tot un asteroide descobert el 1978 per una astrònoma soviètica va ser batejat amb el seu nom.

Que Espanya sigui avui una potència mundial en desenvolupament de projectes d’enginyeria i construcció d’obra civil s’ha d’agrair a Betancourt. Cursar la carrera, posteriorment coneguda com a Enginyeria de Camins, Canals i Ports, ha sigut històricament garantia de prestigi, solvència i bons ingressos. Els llicenciats en Enginyeria són els qui més guanyen de mitjana. A la pregunta «¿què has estudiat?», la resposta «camins» sempre generava un «oh» de respecte a l’interlocutor.

La llista d’influents enginyers civils a Espanya és molt àmplia. Al segle XIX, destaquen altres com Ildefons Cerdà, autor del pla de l’Eixample de Barcelona, i José Echegaray, que va acabar sent Premi Nobel de Literatura. Un altre escriptor, Juan Benet, també era enginyer de camins. I, quan els enginyers han assolit posicions polítiques de relleu, Espanya sempre ha fet un pas endavant en el desenvolupament d’infraestructures, independentment del règim i del color polític. Destaquen Práxedes Mateo Sagasta i Manuel Becerra. Més pròxim en el temps, el president del Govern amb la UCD, Leopoldo Calvo-Sotelo, que va durar 22 mesos, i els que van ser ministres Juan Miguel Villar Mir i Íñigo de la Serna, de breu pas (novembre del 2016 al juny del 2018) pel Ministeri de Foment del Govern de Mariano Rajoy. Més enllà de l’especialització en obra civil, en l’actual Govern espanyol només hi ha dues llicenciatures en Enginyeria: Diana Morant (Telecomunicacions) i Sara Aagesen (Química). Comparació odiosa: dels 32 membres del Govern de la Xina, 12 són enginyers. A França n’hi ha quatre de 36, i als Estats Units, només un de 21.

Precisament, Villar Mir, al deixar la política, va dedicar la seva carrera al sector de la construcció. Juntament amb altres socis, el 1987 va comprar Obrescón, posteriorment fusionada amb Huarte i Laín, cosa que va donar lloc a OHL, una de les marques constructores espanyoles més rellevants dels últims 40 anys i que, a diferència d’altres, no ha tingut el recorregut més positiu. OHL, avui OHLA, va acabar en mans de la família mexicana Amodio.

Un altre enginyer de camins, Florentino Pérez, també va voler unir-se a l’estirp de professionals reconvertits en empresaris. Els cognoms familiars Del Pino (Ferrovial), Entrecanales (avui Acciona) i Aguirre (fundador d’Agromán) anaven creixent per sobre d’altres grups i es convertien en els grans contractistes d’obres públiques a Espanya des de la dècada dels anys 80. Amb això, van iniciar el germen de la seva internacionalització, que els ha portat a competir amb les grans multinacionals del sector a tot el planeta, on les empreses xineses, gràcies al mercat local, guanyen en xifra de negocis. Un germen que Pérez va començar a Badalona el 1983 amb la compra de Construccions Padrós, inici d’un imperi que avui val en borsa 34.000 milions d’euros i al qual aquest nombre d’‘actius’ li dedica la portada. El també president del Reial Madrid, propietari del 14,7% de la constructora, ha anat assolint els seus objectius pas a pas. Amb això, és el president més antic de les empreses que formen l’índex borsari Ibex 35. El segon accionista d’ACS és Criteria, el braç inversor de la Fundació La Caixa, amb el 10,65%.

ACS, al costat de Ferrovial, avui amb seu als Països Baixos, Acciona, FCC i Sacyr, figura entre les constructores més grans del món i competeix a la divisió d’honor internacional al llarg de tota la cadena de valor: des del disseny dels projectes fins a la construcció final. Des dels estadis de futbol on s’han disputat alguns dels partits del Mundial fins a les infraestructures d’alta velocitat ferroviària de l’Aràbia Saudita, passant per projectes hidràulics a Austràlia i Pròxim Orient. Uns processos que generen ingressos directes procedents de l’exterior per a l’economia espanyola. Del 50% que representa el negoci exterior per a FCC al 91% en el cas d’ACS. Les sis principals constructores espanyoles ocupen unes 378.000 persones a tot el món.