Inflació normativa

En la nostra societat trobem a cada cantonada moltes normes a complir. Tant en l’àmbit privat com en el públic. L’Institut Ostrom ha presentat un informe on analitza la relació entre la qualitat de l’entorn regulador de les comunitats autònomes i la capacitat de les persones per sortir de la pobresa. Per fer-ho, combina les dades de l’Enquesta de Condicions de Vida de l’INE amb l’Índex de Llibertat Econòmica de les comunitats autònomes Espanyoles (ILECAE), un indicador que mesura aspectes com la pressió fiscal, la producció normativa, els tributs propis o la facilitat per desenvolupar activitat econòmica.

Els resultats són significatius. Les comunitats autònomes amb entorns més oberts i menys carregats de regulació presenten menys pobresa i una capacitat més gran per abandonar situacions de vulnerabilitat econòmica. És important destacar que l’element més determinant no és tant la mida del sector públic com la qualitat de la regulació. Es tendeix a demanar subsidis i ajudes per sortir de la pobresa quan, de fet, el component regulador és el que mostra una relació més consistent amb la sortida de la pobresa i la mobilitat social.

Catalunya continua essent una de les comunitats riques d’Espanya. Però ocupa les últimes posicions de l’ILECAE i concretament l’últim lloc en l’apartat específic de regulació. Amb una puntuació de només 0,7 sobre 10 en aquest indicador, Catalunya esdevé el territori amb una càrrega normativa més elevada del conjunt espanyol. Les xifres són eloqüents. Catalunya, a part de comptar amb quinze tributs propis, publica més de 130.000 pàgines cada any en el Diari Oficial de la Generalitat, el que equival a més de 500 pàgines per dia laborable. Quelcom inabastable per a la ment humana i que els juristes han de gestionar amb algoritmes d’IA.  

L’economia catalana continua produint prou per esmorteir una part dels costos que genera la hiperregulació. Ara bé, la diferència entre allò que podria aconseguir i el que realment aconsegueix és el cost de l’excés normatiu. La comparació amb Madrid resulta especialment reveladora. Entre 1995 i 2020 Catalunya hauria aprovat de mitjana unes 772 regulacions econòmiques anuals, pràcticament el doble que la Comunitat de Madrid, amb unes 391. Aquesta diferència indica clarament que la intensitat reguladora a Catalunya és molt elevada. I la pèrdua de dinamisme social i econòmic, també. Madrid experimenta una evolució favorable. Catalunya, al contrari, empitjora.

Cada nova norma comporta costos de compliment, adaptació i supervisió. Quan aquests costos es multipliquen de manera continuada, la regulació deixa de ser una eina per facilitar la convivència i es converteix en una barrera per a l’activitat productiva. L’excés regulador dificulta la creació de noves empreses, retarda inversions i desincentiva projectes empresarials que operen amb recursos limitats. Més endavant, aquesta menor activitat es tradueix en menys oportunitats laborals. Un dels aspectes més rellevants és que la regulació no afecta tothom de la mateixa manera. Les grans empreses disposen de departaments jurídics, fiscals i administratius capaços d’assumir noves obligacions. Per contra, les petites empreses i els emprenedors afronten aquests mateixos requisits amb recursos molt més limitats. Una multinacional pot absorbir una nova exigència administrativa; una microempresa, sovint no.

La conclusió és evident: quan augmenta la complexitat reguladora, les primeres perjudicades són les organitzacions més petites, que són també les que acostumen a generar una part molt significativa de l’ocupació. El Banc d’Espanya indica que un increment del 10% en el volum normatiu s’associa a una reducció relativa del 0,5% de l’ocupació en les empreses amb menys de deu treballadors. Una dada especialment rellevant per a Catalunya, on les microempreses constitueixen la base del teixit productiu.

L’impacte és molt visible en sectors com ara la indústria. La manufactura moderna depèn cada vegada més de patents, programari, dissenys, marques i altres actius intangibles. Aquests projectes exigeixen estabilitat i previsibilitat. Quan les normes canvien constantment, augmenta la incertesa jurídica i disminueix la disposició a invertir en projectes amb horitzons temporals llargs. La conseqüència és una pèrdua gradual de competitivitat i una dificultat creixent per tancar la bretxa de productivitat amb les economies més avançades.

Cada nova capa reguladora genera, simultàniament, un cost present i una oportunitat futura perduda. Per això, el problema de la hiperregulació erosiona el dinamisme empresarial, la innovació i la capacitat de creixement. Si Catalunya apareix sistemàticament entre les comunitats més regulades de l’Estat, no és possible atribuir tota la responsabilitat a decisions preses fora del país. Una part considerable del problema és conseqüència de decisions adoptades per les mateixes institucions. Què s’hauria de fer?

La primera prioritat hauria de ser regular menys i millor. La norma ha de ser una eina per resoldre problemes i no per generar-ne de nous. Una regla senzilla podria ajudar-hi: per cada nova norma aprovada, derogar-ne dues de vigents. La hiperinflació normativa és tan perjudicial per al bon funcionament de l’economia com la hiperinflació monetària ho és per a l’estabilitat dels preus. En segon lloc, cal recuperar el principi de proporcionalitat. No és raonable exigir les mateixes obligacions a una microempresa que a una multinacional. Les exigències reguladores han d’adaptar-se a la dimensió de les organitzacions. Finalment, és imprescindible reforçar la subsidiarietat i la coordinació entre administracions. Les empreses no haurien d’estar sotmeses simultàniament a regulacions europees, estatals, autonòmiques i locals que se superposen o es contradiuen mútuament.