El paisatge

Tanca els ulls un moment i imagina el teu paisatge preferit. Potser és un paisatge d’infantesa, un lloc on potser només has estat una vegada, però les sensacions que hi associes són les més importants de la teva vida. Potser és el teu paisatge quotidià i no cal ni que tanquis els ulls.

Us confessaré com és el meu. Hi ha pins a banda i banda, i també, a la part baixa de la plana, sobresurten les capçades d’uns pins que estan creixent. Ho sé perquè a les puntes de les branques les agulles són més tendres; d’un verd jove, de poma, d’infantesa. No es mouen, no fa vent. Al fons, emmarcats pel pinar, el mar i el cel. M’agrada quan el blau es va enfosquint cap al final, per tallar l’horitzó amb un blau de cel que es baralla amb el gris. Observo el mar des de dins del pinar, fa olor de resina i se sent piular algun ocell. És un lloc concret que, si algun dia desaparegués, s’enduria amb ell una part de la meva memòria.

Un paisatge és una cosa estranya. Si el tenim a l’abast, sovint acaba desapareixent. Ens hi acostumem i només el recuperem quan necessitem asseure’ns a pensar, a contemplar o a plorar. Mentre tot canvia —les persones, nosaltres mateixos, les feines, els fills—, ell continua allà. O això creiem. Potser aquell pinar també va néixer després d’un incendi que, fa molts anys, va esborrar el paisatge d’una altra persona.

Els japonesos, que sembla que tenen una paraula per a cada concepte, anomenen furusato el paisatge d’on provens, encara que ja no hi visquis. El lloc que t’ha anat construint mentre tu creixies. Potser per això, quan crema un bosc, ens sentim tan tristos. Crema la terra, diem. Però també desapareix el lloc on els records trobaven el seu espai.

Els boscos tornaran a créixer. Sempre ho fan. Però el temps dels boscos no és el nostre. El pinar que algun dia recuperarà aquell horitzó no serà el que avui recorda qui l’ha vist cremar. Hi haurà una altra olor de resina, una altra ombra, uns altres ocells. Els paisatges també tenen biografia. I de vegades oblidem que la nostra s’escriu sobre ells. Fins que un dia el foc ens obliga a recordar-ho.