El TJUE normalitza, però tens clar qui guanya?

Normalitzar és la consigna. Normalitzar per a vèncer. Fa deu anys, en tal data com avui (res en especial, triada a l’atzar), Catalunya afrontava reptes per guanyar un futur lluny de la norma espanyola que l’espoliava fiscalment, abandonava infraestructures necessàries, retallava benestar social, agredia la llengua i la sotmetia, en definitiva, a una consideració de menyspreu cada vegada més agreujada, temorosa com estava la metròpoli pel que s’estava coent a la colònia. Aquest octubre farà nou anys que l’intent de normalitzar per la via democràtica de les urnes la futura relació de Catalunya amb Espanya va acabar com el rosari de l’aurora. La proposta pacífica de Catalunya va rebre la resposta violenta del govern espanyol amb càrregues policials que van esgarrifar el món. La repressió i persecució posteriors les va refinar l’estructura judicial dominada per una cúpula ancorada en la ideologia franquista més rància. El mètode utilitzat va anar retallant espais i voluntats de llibertat, fins a normalitzar el desànim d’una ciutadania sobtadament òrfena de lideratges en qui confiar. Així, allò que ha dit el TJUE aquesta setmana ha estat rebut amb un remarcable escepticisme a peu de carrer, en clar contrast amb l’eufòria que l’han celebrada els aparells directius dels partits polítics i institucions oficials que perseguien l’amnistia com a fórmula per a normalitzar la seva situació. No pas la del país que trempava fa deu anys. Si més no, perquè, d’entrada, tothom ha normalitzat que caldrà esperar la decisió dels jutges prevaricadors, com si no fos prou clar el seu respecte a la llei. L’endeví Rajoy ja ho va dir el 2024: «En els temps que vivim i que viurem aviat, convé no oblidar que el Poder Judicial té la funció d’interpretar la llei i aplicar-la». I, ara, Aznar ja ha atiat el foc: «En un dia com avui, convé recordar que l’agressió sediciosa contra el dret no ha de quedar impune, ni encara menys ser recompensada». És a dir, allò de «qui pugui fer, que faci», que va normalitzar ell. Qui els plantarà cara? El president Illa ha reclamat l’aplicació de l’amnistia sense dilacions a tots els afectats, però ben poques veus públiques han recordat que només fa tres anys, abans que Pedro Sánchez necessités els vots independentistes per a la investidura, el seu peó a Catalunya afirmés rotundament en un acte electoral que els socialistes: «Ni amnistia ni res d’això. Que quedi clar». Doncs, posats a aclarir dubtes: l’espoli fiscal continua, Junqueras vol ser president, Puigdemont recuperar la dignitat arrabassada, la ripollesa expulsar moros i els aspirants a càrrecs i sou públics ocupar-los. Aleshores, si normalitzar era la consigna per a vèncer, qui guanya? Depèn de la banda que ocupis, oi? Ho tens clar?