Espanya, Messi, Catalunya

Potser el president Joan Laporta, sigui un bon exemple per adonar-se del canvi que hi ha hagut els últims anys a Catalunya respecte de la selecció espanyola. Ja s’entén que el president blaugrana preferís que els jugadors del Barça guanyessin la final de la Copa del Món contra l’Argentina d’ahir. Però, és que ha anat molt més enllà, ha afirmat que ell «va amb Espanya» i no ha dubtat a usar la primera persona del plural per assegurar que «tenim millor equip», per si algú dubtava del sentit de les seves preferències. Desenes de municipis van instal·lar pantalles gegants perquè els seus veïns veiessin el partit en comunitat i, en principi, per fer costat a la selecció espanyola. És un fet insòlit. No va succeir durant el Mundial del 2010 quan érem a les portes dels procés independentista. És com si s’hagués trencat un tabú. Com si el sentiment a favor de la selecció espanyola ja existís en una magnitud semblant però que ara ja no fes vergonya mostrar-se públicament. Hi ha moltes raons per identificar-se amb un club, tot i que no tantes per sentir-se representat per una selecció que s’autonomena nacional. Menys encara si el seu govern obliga per llei a atendre’n la convocatòria i si és un govern que impedeix que la resta de nacions que conformen el seu Estat puguin competir oficialment amb les seves pròpies seleccions. I malgrat tot, crec que una persona pot desitjar la victòria d’Espanya i sentir-se independentista i tenir clar que en un referèndum votaria sí. Josep Guardiola ha assegurat que no va amb cap selecció. És possible, però difícil. Vull dir que la tendència natural és prendre partit, per raons particulars i diverses. Fins i tot, a voltes es pot canviar de parer en el transcurs d’un partit per una determinada jugada o una acció desagradable o perquè un equip se t’ha fet simpàtic. Almenys, és el que em passa mi normalment. Per això, tenia clar amb qui anava.