Joan Vila, tinent d'alcalde de Manresa: "Cal una denominació més simple i fidel de la universitat: UCC"

El diccionari diu que «magnífic» és allò que destaca per la seva grandesa, excel·lència o esplendor. En l’àmbit universitari, en canvi, és el tractament protocol·lari reservat a la màxima autoritat acadèmica. En el cas del doctor Eladi Baños, que enguany conclou la seva etapa al capdavant de la Universitat Central de Catalunya —la universitat que institucionalment encara coneixem com a Universitat de Vic–Universitat Central de Catalunya—, les dues accepcions encaixen amb una naturalitat poc habitual.

Els mandats institucionals tenen una data d’inici i una data de finalització, però n’hi ha alguns que deixen una empremta que transcendeix el calendari. El del rector Baños és, sens dubte, un d’aquests casos. No només per la durada o per les responsabilitats exercides, sinó per haver consolidat un projecte universitari que avui és imprescindible per entendre el present i el futur de la Catalunya Central.

La Universitat Central de Catalunya és avui una realitat consolidada, respectada i imprescindible per al nostre territori. Però no sempre ha estat així. Un dels grans mèrits del rector Baños ha estat entendre que una universitat federada només podia tenir èxit si deixava de ser una suma de peces disperses per convertir-se en un projecte compartit. La integració efectiva de les diferents fundacions i institucions que conformen la universitat ha estat un procés complex, ple de matisos i d’equilibris, però també una aposta estratègica que ha acabat donant els seus fruits.

Sovint, quan es parla de la universitat, es posa l’accent en el nombre d’estudiants o en l’ampliació de l’oferta acadèmica. I és cert que la transformació ha estat extraordinària. La Universitat Central de Catalunya d’avui té poc a veure amb la de fa quinze anys: més alumnat, més graus i màsters, més recerca, més internacionalització i una capacitat creixent d’atreure talent i generar oportunitats. Però reduir-ne l’èxit a les xifres seria quedar-se només amb una part de la història.

Perquè la Universitat no només ha crescut; ha canviat l’escala amb què la Catalunya Central pensa el seu futur.

La Universitat Central de Catalunya ha esdevingut un autèntic projecte vertebrador del territori. Ho ha fet des de l’àmbit del coneixement, evidentment, però també des de la seva capacitat de generar cohesió social, dinamitzar l’economia i reforçar la identitat d’una Catalunya Central que durant massa temps ha hagut de reivindicar el seu paper dins del conjunt del país.

Des de la meva responsabilitat com a Tinent d’alcalde d’Empresa, Turisme i Coneixement, he pogut constatar com la Universitat ha contribuït a transformar les nostres ciutats. Ho ha fet urbanísticament, recuperant espais i generant nous pols d’activitat; socialment, incorporant noves mirades, noves necessitats i noves oportunitats; i demogràficament, rejovenint la població i convertint-se en un factor d’arrelament per a milers de joves que han trobat aquí un projecte de vida. La universitat no és només un centre de formació superior. És un motor de canvi, un espai on es construeix futur i una eina imprescindible de progrés col·lectiu.

Poques iniciatives col·lectives han tingut un impacte tan profund sobre la Catalunya Central contemporània com la Universitat Central de Catalunya. Més enllà de la seva missió acadèmica, ha contribuït a redefinir el paper de les nostres ciutats, a retenir talent, a atraure noves generacions i a demostrar que el progrés del país no s’ha d’escriure necessàriament des de l’àrea metropolitana.

En aquest camí compartit, hi ha hagut també debats que anaven més enllà de la gestió quotidiana i que interpel·laven directament la identitat i l’ambició del projecte universitari. Fa temps vaig defensar públicament, en una tribuna titulada «El nom sí que fa la cosa», la conveniència que la Universitat de Vic–Universitat Central de Catalunya evolucionés cap a una denominació més simple i més fidel a la realitat que representa: la Universitat Central de Catalunya.

No era, ni és, una qüestió menor. Els noms defineixen la manera com ens expliquem i, sovint, també marquen els límits del nostre horitzó. La universitat ha deixat de ser fa anys una institució vinculada exclusivament a una ciutat concreta per esdevenir un projecte vertebrador d’un territori ampli, divers i amb voluntat de futur compartit. Amb el rector Baños vam tenir ocasió de parlar-ne en diverses ocasions. Compartíem la convicció que la dimensió federal de la institució havia arribat per quedar-se, tot i que també era conscient de les reticències que una reflexió d’aquesta naturalesa podia suscitar en determinats sectors de la societat vigatana.

Aquesta prudència no resta cap mèrit a la feina feta. Al contrari: posa de manifest la complexitat de governar institucions arrelades, amb sensibilitats diverses i amb la responsabilitat permanent de preservar consensos. Perquè governar també és saber llegir el moment i entendre fins on es pot arribar sense posar en risc allò que s’ha construït.

He tingut també el privilegi de compartir aquest camí amb el rector Baños. La relació institucional que hem mantingut al llarg d’aquests anys sempre ha estat marcada pel respecte, la franquesa i la convicció compartida que la universitat havia de jugar un paper central en el futur de la Catalunya Central. En un temps en què massa sovint la immediatesa condiciona les decisions, he trobat en ell algú capaç de combinar la serenor acadèmica amb una mirada estratègica i una voluntat sincera de construir consensos.

El relleu arriba, a més, amb totes les garanties. La doctora Marta Otero Viñas assumeix el rectorat amb el coneixement profund de la institució i amb l’energia necessària per donar una nova embranzida al projecte col·lectiu que representa la universitat. Ningú no entén una institució viva sense renovació, i la millor manera d’honorar la feina feta és, precisament, continuar-la fent créixer.

El doctor Eladi Baños deixa una universitat més forta, més cohesionada i més conscient del paper determinant que ha de jugar en el desenvolupament del territori. Un projecte que avui és ja imprescindible per entendre la Catalunya Central del present, però sobretot la del futur.

Potser per això, i atenent la seva coneguda admiració per Ciceró, val la pena acabar recordant una de les seves màximes més vigents: «No n’hi ha prou de posseir la saviesa; cal saber-la fer servir». La universitat que avui coneixem és, en bona mesura, la demostració que el coneixement només adquireix tot el seu sentit quan es posa al servei de les persones i del bé comú. I és probablement aquí on el tractament protocol·lari coincideix amb el sentit més genuí del mot.