Han guanyat perquè són bons, o al revés?

Com que la coherència és una virtut, mentre els altres tres diaris editats a Barcelona dedicaven tota o gairebé tota la portada a la conquesta espanyola del Mundial de futbol, el molt independentista El Punt Avui hi destacava un reportatge sobre les llistes d’espera de la dependència, i feia baixar l’esdeveniment esportiu del segle a un racó de la part inferior, amb l’esment que el gol decisiu (i únic) el va marcar el blaugrana Ferran. L’originalitat del rotatiu saltava a la vista als quioscos pel seu contrast amb el «Bicampions del món» de La Vanguardia, l’«Espanya guanya» de l’Ara o l’entusiasmat «El món es rendeix a Espanya» d’El Periódico. I és que la d’ahir era una jornada periodística de monotema, en termes hiperbòlics per poc que fos possible, buscant al diccionari de sinònims els adjectius més elogiosos i grandiloqüents. No era pas qüestió de contradir l’exaltació dels qui van passar bona part de la matinada cridant a cor a les places o donant voltes pels carrers tot fent sonar els clàxons fins que el cor els va dir prou. Ahir no era només el dia de celebrar la gran victòria, sinó de proclamar que s’acabava de viure una gesta per als annals de l’esport, una batalla exemplar en la que una tropa d’herois perfectament conjuntats per un seleccionador clarivident van passar com una piconadora sobre un finalista desorientat que no aconseguia lligar tres passades seguides. Als barcelonistes els sabia una mica de greu per en Messi, el pobre, que és com de la família i va acabar amb els ulls humits; però a la selecció hi havia vuit jugadors del Barça, sis dels quals van tenir minuts en el partit (tres titulars i dos suplents que van entrar durant la segona part), inclòs el golejador, així que la balança, per als cors blaugranes, estava clarament decantada. I des d’aquesta identificació ahir tot eren elogis, sense opció al dubte o a la crítica. La victòria és la demostració incontestable que tot s’ha fet ben fet, i d’aquesta manera s’excusa el detall que, contra una Argentina poruga i reculada, que no s’acostava a la porteria contrària ni per equivocació, a la selecció espanyola li costés gairebé dues hores obrir la llauna. Una mica més i el campionat es decideix a la loteria dels penals, que els carrega el diable. I si hagués passat tal cosa i la moneda hagués caigut per la banda argentina, ahir la premsa de Buenos Aires hauria dit que els seus havien jugat com els déus i els espanyols l’havien vist quadrada.