Del Mundial i la lliga

Michael Billig defineix el «nacionalisme banal» com el conjunt de pràctiques, símbols i hàbits que passen desapercebuts, però que reforcen una determinada identitat nacional, des dels mapes de l’escola fins a la llengua de l’espai públic, passant pels rituals col·lectius o el marc de referència dels mitjans de comunicació. Aquest nacionalisme banal o implícit es contraposaria al calent o explícit, que parla obertament de pàtries, banderes, himnes i lleialtats. Segons Billig, a l’hora de construir consciència de grup, en cas de fer nació, el primer seria més útil que el segon per què provoca menys rebuig i incideix i es consolida al subconscient.

Aquests dies vivim un episodi de nacionalisme calent tant intens com esgotador. Al voltant del Mundial de futbol i de l’equip que hi representa el Regne d’Espanya, s’ha desplegat massivament la simbologia nacional i nacionalista, s’ha aprofitat per fer previsibles i retòriques crides al «tots a la una» i a l’ «aparcar les diferències» i fins i tot s’han promogut debats sobre el significat de ser espanyol al segle XXI. Fatxes i no tan fatxes divergeixen en el subjecte però no gaire en l’objecte, únic, inqüestionable, de matriu castellana i amb centre de gravetat a Madrid DF. No dubto que tota aquesta propaganda espanyolista té un cert efecte, especialment en aquest moment de desconcert i sensació de derrota del catalanisme, però també vull creure que la transparència en les intencions i l’exageració en les formes crea saturació i distància. Les imatges, per exemple, del rei espanyol disfressat de persona normal celebrant gols resulten tan poc creïbles com contraproduents. La raó és que faríem bé de recordar que la darrera victòria d’Espanya en un mundial, l’any 2010, va coincidir amb el més gran esclat independentista de la nostra història recent.

Hi ha un altre nacionalisme, també vinculat al futbol, molt més banal i quotidià però tradicionalment molt més efectiu. Al llarg del segle passat, la lliga de futbol era la competició esportiva per excel·lència, la que marcava el calendari anual i setmanal i la que canalitzava odis i greuges en un mateix marc acotat i neutralitzador. Diumenge a la tarda «tota Espanya» estava pendent de la «Quiniela» i «el país es paralitzava» amb el Barça-Madrid. Ara, en canvi, «la Liga» és un espectacle global que competeix amb els altres grans campionats de futbol d’Europa i del món i en el qual només dos equips es juguen el títol i la resta fan de comparses més o menys dignes. La «Quiniela» ha desaparegut de les nostres vides i la canalla porta samarretes d’equips d’arreu del món i se saben molt millor l’alineació del City o el Bayern que la del València o el Sevilla. Amb la globalització i l’europeïtzació (que no són el mateix) el nacionalisme banal es va quedant sense instruments i per això tiba, a la desesperada, del nacionalisme més calent i baladrer.