Una unça d’Història

Posats a badar, podem fer amb una mica de repàs, no a la prehistòria de la psiquiatria, però que encara no ho sembli pel contingut, no gaire llunyana. Bado en l’època de la postguerra (in) civil espanyola quan, com que no es podia dir: «visca Catalunya Lliure», en l’entorn familiar dèiem: «visca Catalunya 400 grams», recordo que a Catalunya 400 grams equivalen a una lliura, i amb la pronunciació de la Catalunya Central, en dir-ho, doncs sona igual. Perdoneu l’exposició simplista, però els efectes de la calor no respecten a ningú.

En aquells temps sense cap mena de medicació per manegar els trastorns mentals greus, ni els lleus si és que n’hi ha de lleus, amb la psicologia buscant el seu camí i la psiquiatria descrivint estats patològics, de bajanades se’n van fer i dir moltes. En el territori espanyol, en l’àmbit psiquiàtric, dos noms sobresortien: primer el psiquiatre Antonio Vallejo-Nájera Lobón 1889-1960, no confondre amb el seu fill, Juan Antonio Vallejo-Nàjera i després en Juan José López Ibor, també progenitor de destacats psiquiatres.

El primer fou posteriorment mencionat com el Mengele Espanyol, i a fe de Déu que s’ho havia guanyat. Aquest senyor, per ser respectuosos, mantenia que la raó de ser del marxisme i els nacionalismes perifèrics, eufemisme de les nacions catalana i basca, era pel motiu de ser patologies mentals; a més eren una tara per la raça hispànica. L’any 1938, en un camp de concentració amb presoners republicans i brigadistes internacionals buscava el «gen rojo» que creia afectava els defensors de la república; a més d’exercir de bruixot de la tribu feixista, el seu fanatisme el va portar a l’estultícia, exercint de neci.

Res a veure amb la trajectòria d’en Juan José López Ibor (1906–1991), entre altres càrrecs fou president de l’Associació Mundial de Psiquiatria i un avançat en el camp clínic, fent recerca en el camp de les depressions i, allunyant-se del camp psicoanalític, exposava que hi ha estats d’ansietat inherents a la persona, parlava del concepte de «angustia vital». No buscava gens, perquè no podia, però exposava la idea de la predisposició personal a desenvolupar condicions neuròtiques. No va deixar a un costat, les circumstàncies i factors de desenvolupament i ambientals de cada persona. Una visió científica, no filosòfica ni sectària a l’hora de manegar i explicar l’ansietat.

Un personatge i un científic, el primer ens posa sobre la taula el risc de considerar malalties, les conductes i valors diferents dels esperats, esperats no sé ben bé per qui, sobretots en règims autoritaris. Del que passava a Barcelona es tema d’un altre badant.