Jo no soc racista...

L’expresident del Govern espanyol Mariano Rajoy ens ha deixat una de les seves habituals perles abans de la victòria de la selcció espanyola al Mundial de Futbol. Aquesta vegada, en una columna publicada a El Debate, va escriure que la selecció francesa de futbol té «un altíssim nivell, això sí, sense francesos».

Jo, si pogués entrevistar-lo, li demanaria: Què coi vol dir ser francès? Perquè, seguint aquesta lògica, si Kylian Mbappé no és francès, potser Lamine Yamal no és espanyol. Ni milions de persones nascudes en un país de pares o d’avis que van arribar d’un altre lloc.

On posem la línia? En el color de la pell? En el cognom? En la religió? En si menges porc o carn halal? El més curiós és que aquesta mena de comentaris gairebé sempre venen precedits per una frase molt reveladora: «Jo no soc racista, però...». És una expressió fascinant. Funciona exactament igual que: «No et vull ofendre, però...».

Quan la sents, saps que el següent serà una barbaritat i que atacarà algú. Rajoy ni tan sols va necessitar el «però». No va ser un micròfon traïdor ni un lapsus.

Ho va escriure. Ho va rellegir. I ho va publicar.

I jo em demano: Qui és ningú per decidir qui pertany a un país i qui no? Els meus avantpassats van arribar d’Itàlia. Els teus probablement també van arribar d’algun altre lloc.

Si un estira l’arbre genealògic el susicient, descobreix que tots som fills d’alguna migració. La història de la humanitat consisteix precisament en això: moure’s, barrejar-se i començar de nou.

El president dels Estats Units, Donald Trump, pretén que els fills d’immigrants nascuts al seu país no siguin nord-americans. Curiós, tenint en compte que la mare dels seus fills va néixer i va créixer a Eslovènia.

Adolf Hitler somiava amb una raça ària mentre ell mateix no encaixava precisament en aquest ideal.

L’obsessió per decidir qui pertany i qui no sempre acaba portant al ridícul. Així que la pròxima vegada que algú comenci una frase dient això de: «Jo no soc racista, però...», potser el més intel·ligent és aixecar-se i anar-se’n.

Hi ha coses que no s’han de sentir ni llegir.