Beure per viure

M’ha sorprès llegir a Regió7 que només el 12,6% dels clients d’Aigües de Manresa beuen habitualment aigua de l’aixeta, una dada que òbviament l’empresa vol revertir. La notícia explicava que «el laboratori de la companyia municipal va dur a terme l’any passat més de 13.400 anàlisis per garantir la qualitat en tot el cicle integral de l’aigua». A Manresa, doncs, tenim una aigua de qualitat, controlada constantment i que arriba cada dia a casa amb totes les garanties i, malgrat això, continuem omplint els carros del supermercat de garrafes i ampolles com si l’aigua bona sempre hagués de venir embolicada amb plàstic i, a més, de capital estranger i sense etiquetar en català. És evident que cadascú és lliure de triar què beu. Però també és de rebut preguntar-nos si aquest costum continua tenint sentit. Perquè quan comprem aigua embotellada no comprem només aigua. Comprem plàstic, transport, combustible, emissions, espai per envasos, recollida selectiva i reciclatge. Tot un procés industrial per obtenir un producte que, en el nostre cas, ja tenim a casa només obrint l’aixeta. Parlem molt d’economia circular i de sostenibilitat, i després convivim amb contradiccions com aquesta. Una de les més evidents és la dels contenidors grocs. Fixem-nos-hi bé. La majoria de garrafes i ampolles s’hi llencen senceres, sense aixafar i plenes d’aire. Després arriben uns camions enormes que recorren carrers i carreteres transportant... aire! Costa trobar una imatge més gràfica de fins a quin punt hem normalitzat alguns absurds. És cert que aquell plàstic es reciclarà, però abans caldrà recollir-lo, transportar-lo, separar-lo, tractar-lo i convertir-lo novament en matèria primera. Tot això té un cost econòmic i ambiental extraordinari. Segurament, ens hem acostumat a pensar que reciclar ja resol tots els problemes. I no és així: el millor residu és el que no existeix; la millor ampolla és la que no s’ha fabricat. I quan això no és possible, almenys tinguem el sentit comú de reduir-ne el volum abans de llençar-la. Vivim temps en què reclamem grans acords internacionals, tecnologies innovadores i enormes inversions per combatre el canvi climàtic. Tot això és imprescindible, però també ho és recuperar aquella cultura de l’aprofitament que havien practicat els nostres avis. Ells sabien que les coses s’havien d’allargar en el temps, reutilitzar i no malbaratar. Potser, haurem de recordar encara més els nostres avantpassats, els de fa sis-cents anys que van ser capaços de portar l’aigua fins a Manresa a través de la Séquia, perquè entenien que l’aigua era un bé massa valuós per desaprofitar-lo. Els manresans d’avui, hauríem de retre homenatge –més enllà de la celebració de la Festa de la Llum– a aquella gent de l’any 1345 que va fer possible el «miracle» de fer arribar l’aigua de Balsareny a Manresa. El simple gest quotidià d’obrir l’aixeta per omplir una gerra d’aigua no només ens facilita la vida, sinó que és una veritable declaració d’intencions, de respecte per la terra i, sobretot, de sentit comú.