Analfabets

Els ulls són uns collons de dèspotes. Acaparen el 80% de la informació que rebem, com aquesta gent que pren la paraula i no la deixa anar en les reunions de veïns. .

L’olfacte, el tacte, l’oïda i el gust es reparteixen les engrunes sensorials en un racó del cos, remugant ressentiments que no escolta ningú perquè per escoltar caldria parar atenció a l’oïda, i estem massa enfeinats mirant per veure-les venir.

Se m’acut això mentre observo (una altra vegada els ulls) una dona que llegeix un llibre al metro. L’observo a ella, però també observo que l’observo, i en aquest desdoblament descobreixo la tirania ocular en tota la cruesa.

Les meves orelles capten el sotrac del vagó i el murmuri de converses alienes, però no hi soc, no soc en el so, soc a la imatge d’aquesta dona passant pàgines.

El tacte dels meus propis dits contra la barra metàl·lica em resulta llunyà, abstracte, com si pertanyés a un altre cos, a una altra vida.

Els ulls colonitzen. Han convençut el cervell que veure-hi és comprendre, que la realitat és allò que es pot fotografiar. Però, quantes coses essencials escapen a la retina?

El pes de l’aire abans de la tempesta. El gust metàl·lic de la por a la boca. El perfum d’algú que se’n va anar, surant encara en una habitació buida.

Els ulls no en saben res. Són analfabets de la part subtil. Haurien de demanar perdó. Agenollar-se davant l’orella i reconèixer que la música existeix més enllà de les partitures.

Disculpar-se amb el tacte per haver convertit les carícies en preàmbuls del visionament pornogràfic.

Inclinar-se davant el gust, que entén la infància més bé que qualsevol fotografia. I humiliar-se davant de l’olfacte, aquest sentit menyspreat que és l’únic capaç de provocar plor amb la simple ràfega d’un guisat antic.

Però els ulls no demanaran perdó. Els tirans no en demanen. Continuaran allà a dalt, dalt del crani com dos emperadors al seu balcó, dictant què és real i què no, decidint què mereix atenció i què s’ha d’ignorar.

I nosaltres continuarem obeint. Mirant. Sempre mirant. Com si en algun lloc del món visible hi hagués amagada la resposta a una pregunta que només el silenci, l’aroma o la carícia sabrien formular.