Campions

A partir del cas Aldama, la justícia espanyola alineada amb el discurs d’Aznar de «El que pueda hacer que haga» ha entrat en una espiral d’acusacions, laberints jurídics i sentències destinades a enviar a l’infern els desafectes al nucli dur del règim. En l’extrem, el món dels independentistes, en un segon pla, el de les esquerres espanyoles que han gosat qüestionar el sistema oligàrquic espanyol i, finalment, els membres adscrits al règim pel cantó del PSOE, que han tingut la necessitat de treure un peu de dins del búnquer. Aquests darrers són ara els afectats per la caça de bruixes. En alguns casos hi ha més pa que formatge. Seria el cas de la dona i el germà del president Sánchez. En altres, com el d’Ábalos, Santos Cerdán, Leire Díaz o Zapatero, hi ha pa i formatge. Per tant, l’aparell policial-mediàtic-judicial té per on tallar les racions. Comparat amb els casos del Partit Popular, aquest formatge sembla tendre i, per això, fàcil de tallar. En els casos del PP, des de la Gurtel al cas Montoro, on tot un ministre cobrava per redactar lleis a mida, el formatge és manxego molt curat i sembla que els jutges no saben o no troben mai el moment de tallar-lo.

Per això, el precedent d’Aldama fent una crida als empresaris corruptors a blanquejar-se com a esperits de llum, fugint del cantó fosc de la història, dona els seus fruits. Sobretot perquè el premi és brutal. Els corromputs se’n van anar amb 24 anys de presó i el corruptor amb zero. Així que, veig mal situat ZP, després que els qui li van pagar les comissions per fer d’intermediari en el cas Plus Ultra, segueixin les passes d’Aldama. Julio Martínez, Julito, ha seguit la partitura Aldama per oferir-se a cantar, si convé, inventant-se la lletra per a col·laborar amb la justícia. La incriminació de Zapatero està més a prop si l’acusen d’haver lligat amb el Govern la salvació de Plus Ultra a canvi d’un modest 1%, la tercera part del 3% i la desena del 10% que alguns empresaris havien reconegut en l’època daurada dels PPSOEvergents.

Vivim moments de molt soroll entorn de la corrupció on, un cop més, els corruptes poden sortir tocats judicialment si no són de la dreta espanyola, i on els corruptors s’escapen sempre sense càstig o amb rebaixes. Els diners de la corrupció s’han deixat de dedicar a serveis o inversions públiques. I des d’una òptica econòmica, l’empresari corruptor agredeix el lliure mercat i la competència perquè facilita que no guanyi una licitació el qui presenta millor oferta preu/qualitat, sinó qui corromp millor.

La Comissió Europea ha fet un toc d’atenció a Espanya en l’informe anual sobre l’estat de dret. L’estat espanyol ha progressat «poc» o de manera «limitada» a l’hora de reforçar les mesures contra conflictes d’interessos i de lobby, i de millorar la transparència en la declaració de béns de dirigents i alts funcionaris. La Comissió Europea insta Espanya a «impulsar un procés legislatiu» per enfortir les normes que regulen els conflictes d’interessos i les declaracions de béns dels alts càrrecs públics, i demana que «continuï amb el procediment en curs» per aprovar una legislació sobre lobbies que inclogui, entre d’altres, l’obligació de tenir un registre públic obligatori sobre les visites que reben dirigents i legisladors.

El passat mes de febrer, Transparency International presentà el seu informe sobre Percepció de la Corrupció (IPC), classificant 182 països. Espanya baixa un punt (55/100) i 3 llocs al rànquing respecte a l’IPC de l’any passat. Espanya baixa a la posició 49/182 del rànquing global de l’IPC. Ocupa la mateixa posició que Xipre i Fiji, una posició per sobre d’Itàlia (puntuació 53/180), dos llocs per sobre de Polònia (puntuació 53/100), i dos llocs per sota de Portugal. Espanya baixa així tres posicions en el rànquing mundial respecte al 2024.

Per completar la diagnosi, segons l’Eurobaròmetre Especial, el 92% de la ciutadania creu que la corrupció està estesa a Espanya, enfront d’una mitjana europea del 71%. La fotografia comparada tampoc ofereix consol. Grècia encapçala la percepció de corrupció estesa amb un 99%, seguida de Xipre (95%) i Portugal (94%); immediatament després hi apareix Espanya, amb el 92%. A l’altre extrem, Dinamarca i Finlàndia se situen al 25%. 

El mapa és desolador. 1. Els corruptes situats a la vora de partits del règim, uns per lucre personal, d’altres per finançament de l’organització. Els del nucli dur del règim del PP, al PSOE de González, amb l’esquena coberta pel sistema. Els de la perifèria del règim des de ZP a Pujol, no tan coberts. 2. Els corruptors, premiats amb zero sancions, tenen un incentiu per continuar corrompent. I no s’ha de mirar només la caça menor dels Aldama o el Julito, sinó la caça major que s’ha escapat, fins i tot, de ser acusada: les grans constructores i financeres. 3. Els prevaricadors i falsos testimonis que des del triangle policia, fiscalia i mitjans digitals afins construeixen ficcions delinqüencials per enviar a presó a dissidents polítics, cinc-cents anys després de la Inquisició. Però tranquils: Espanya ha guanyat el mundial.