El dubte ofèn

La meva intel·ligència artificial, el xatbot que faig servir per buscar coses a internet, ha canviat de personalitat aquests darrers dies sense avisar: ha començat a dubtar. És pura comèdia, és clar, però a qualsevol cosa que li pregunto, la tia —té veu femenina— em deixa anar: «Ummm, deixa’m mirar…», i fa una pausa dramàtica com si estigués abocada sobre una enciclopèdia centenària, resseguint un text amb el dit fins a trobar la resposta adequada. Una vegada fins i tot va dir: «Ahà, sí, ja ho tinc». El to és professional, d’assistent perfecta: eficient, humana, sempre resolutiva. Serà mentidera. Li dic: «Què fas dubtant?», i aleshores es disculpa. De bojos.

Penso en la ment que programa la bèstia i que ha considerat que és millor que faci veure que dubta. Per a què és millor? Quines intencions —fosques i recargolades, segur— hi ha al darrere d’aquest canvi? I si a mi m’agradava una intel·ligència artificial robòtica, freda, sense respiracions impostades ni vacil·lacions? Algú ha cregut que, per al seu negoci, és millor representar el dubte. I probablement té raó.

La pausa sembla pensament; la vacil·lació, prudència; el «deixa’m mirar», rigor. Qui respon massa de pressa fa la impressió que no ha pensat gens, encara que sàpiga perfectament de què parla. Qui triga una mica sembla haver sotmès la resposta a un examen interior.

Un estudi presentat el 2025 sobre agents de veu ho va confirmar. Seixanta-un participants van interactuar amb dues versions: una de fluida i una altra que introduïa vacil·lacions com uh i um. Després de la conversa, l’agent que vacil·lava va ser percebut com més competent i més fiable que el que parlava de manera perfectament fluida. Curiosament, no va semblar significativament més humà. Va semblar, sobretot, més solvent.

Així doncs, no li han ensenyat a dubtar. Li han ensenyat l’efecte del dubte en nosaltres. Han convertit una experiència humana complexa en una tècnica de persuasió.

Aquests dies, mentre la meva intel·ligència artificial ha començat a fingir que dubta, el vell termòmetre del Portal de l’Àngel de Barcelona s’ha quedat sense números: «només» arriba als 40 graus. La primera màquina no para d’adaptar-se per semblar més humana; la segona no ha dubtat mai fins a veure’s vençuda per una realitat extrema que no havia imaginat: ja no és capaç de mostrar allò que ja està passant.