Records al pare, mestre Vallverdú

Plegats hem caminat

anys i anys per la sendera.

Avui no t’hi he trobat:

he mirat endavant i endarrere,

i m’ha colpit la soledat.

De debò te n’has anat?

El 16 de febrer de 2020, Josep Vallverdú pronunciava aquesta elegia en l’acte de comiat de Josep Maria Aloy, el pare. Avui som nosaltres els que, colpits, ens demanem si de debò se n’ha anat un home que semblava immortal, perquè ha viscut 103 anys, i que de fet serà immortal, perquè ens quedarà per sempre la grandesa de la seva obra i el record de la seva personalitat extraordinària.

Podria dedicar l’article sencer a glossar la importància cabdal de la contribució de Vallverdú a la literatura catalana, especialment per als més joves. Però em permetreu que m’estengui especialment a executar l’encàrrec d’aquest article: recordar el seu vessant més personal a través de la seva llarga i intensa relació amb el pare.

Josep Maria Aloy (Manresa, 1948-2020) fou escriptor i crític literari, i consagrà una part important de la seva vida a difondre la literatura entre els infants i joves. L’any 1982, en el marc de la lectura de Rovelló amb els seus alumnes de l’escola Badia-Solé, convida Josep Vallverdú al centre. En aquell moment, Rovelló ja és un autèntic símbol de la literatura infantil i juvenil i Vallverdú un autor reconegut, per la qual cosa aquella visita causa un fort impacte entre aquells joves. Molts d’ells avui encara ho recorden.

Fruit d'aquella trobada neix una relació entre Vallverdú i el pare que durant 40 anys no para de créixer i solidificar-se. Josep Maria Aloy s’esmerça a estudiar a fons l’obra de Vallverdú fins a convertir-se’n en el principal expert. El contacte entre tots dos, primer per carta, després per Internet i sempre per telèfon, esdevé constant, i també sovintegen les visites a casa de l’escriptor de Ponent: primer a Puiggròs, durant molts anys a l'Espluga de Francolí i, finalment, a Balaguer. Unes visites que acabem fent tota la família. Tinc un record nítid i emocionant dels passejos per l’hort de l'Espluga, on la Isabel (primera esposa de Vallverdú) ens preparava el berenar mentre ells dos conversaven hores i hores. Posteriorment, i després de la mort de la Isabel, es torna a casar (a prop dels 90 anys!) amb l'Antonieta, amb qui hem compartit també una bona amistat.

La relació Vallverdú-Aloy neix en aquella època de democràcia incipient, temps en què gairebé tot està per fer per a la recuperació d’una escola inclusiva, laica i catalana. Eren dues persones que coincidien plenament en la importància de l’educació i de la literatura infantil per forjar una ciutadania crítica i responsable, i també per defensar la nostra llengua. D’alguna manera tots dos han dedicat la vida a aquest propòsit.

Amb el seu humor característic, Vallverdú explica en alguna entrevista que «Aloy sap més coses de mi que jo mateix». De manera que el genial escriptor confia el seu llegat al pare, i li encarrega ser el dipositari de la seva obra, fins i tot de l’original mecanoscrit (i en paper reaprofitat) de Rovelló, que durant molts anys custodiem a casa. És difícil descriure amb paraules l’honor i la responsabilitat que per al pare i per a tota la família va representar conservar un document d’aquest valor. Quants milers d’infants i joves de diverses generacions han llegit aquelles línies, aquí i arreu, en diversos idiomes, i han estimat l’entranyable gosset creat pel Vallverdú!

Rovelló és també el nom de la biblioteca del pare, que durant anys va anar fent créixer als baixos de casa i que va arribar a acumular més de 8.000 volums de literatura infantil i juvenil. Avui, feliçment, la biblioteca es conserva íntegrament a la UManresa, en un espai preciós d’edifici de la UManresa dedicat a educació, i és oberta i accessible a tots els infants, joves o grans que vulguin consultar-la. Igualment, el conjunt del fons Vallverdú que custodiava el pare ha estat dipositat per la família a la Universitat de Lleida.

Des que el pare n’esdevé biògraf, Vallverdú (absolutament prolífic, infatigable, que no va parar mai d’escriure) li passa sempre tots els originals per ser revisats i rebre els seus comentaris. Aloy és biògraf, assessor literari i conseller del genial escriptor. O gairebé familiar: «Era com el meu germà gran, solia repetir jo —va escriure Vallverdú en un article dedicat al pare—. Penso que és una paradoxa i ironia cruel que el biografiat sobrevisqui al biògraf. Josep Maria Aloy era un home de llum. I la llum queda».

Podria estendre’m explicant anècdotes i trobades entre tots dos. Em quedaré amb l’última: Vallverdú tenia ja 96 anys quan la salut del pare s’afeblí definitivament. L’havia visitat en diverses ocasions els darrers temps, i el 2 de febrer de 2020, pocs dies abans de la seva mort, Vallverdú va fer-li la darrera visita, ja a l’hospital. Allà li va poder mostrar amb orgull la Medalla d’Or de la Generalitat que li acabaven de concedir. La van poder compartir i li va dir que, d’alguna manera, aquella distinció també era una mica seva. Després d’aquella estona, davant l’ascensor de l’hospital i conscient que tots dos s’havien acomiadat per sempre, ens vam fondre, entre llàgrimes, en una de les abraçades més tendres que recordo.

Per tot plegat avui estem colpits. Com tot el país. Tristos per haver perdut un dels escriptors més il·lustres, però alhora satisfets d’haver pogut gaudir durant més d’un segle d’un home d’una intel·ligència suprema però alhora discret, amant de les coses senzilles. Un savi. Un home bo.

A casa estem remoguts. Si ells eren germans, també nosaltres hem perdut algú de la família. I ens emociona pensar que, d’alguna manera, biògraf i biografiat, germà gran i germà petit, podran estar junts de nou. I reprendre aquelles llargues converses sobre les paraules, sobre la literatura, sobre la vida.

T’estimarem i et recordarem sempre, mestre Vallverdú. Dona records al pare i recorda-li que el trobem a faltar, però que pensem en ell cada dia.