Rèquiem per un contenidor

Gairebé feia un any que els van deixar al davant de casa, he de confessar que la primera mirada va ser d’odi, sobretot cap a ell, el blau, el que ocupava tota la porta d’entrada a l’edifici. Ningú entenia quin capsigrany va decidir ubicar-los allà, més quant a la cantonada del carrer, vint metres avall, ja hi teníem cinc contenidors més, exactament igual de llustrosos i ben posats; i vint metre més amunt hi ha una gran paret grisa de ciment, on hi haurien quedat la mar de bonics, a més d’estèticament neutralitzats; però ja se sap que els camins de l’administració són tant inexplicables com inescrutables.

El temps va anar passant i l’andròmina de plàstic gris perfilada de blau, va començar a formar part de l’esdevenir quotidià; potser perquè era la primera imatge que et trobaves al sortir al carrer, o la darrera que veies en tancar la porta i deixar enrere la ciutat; potser perquè es va anar omplint dels papers rebutjats que deixaven de tenir importància, com un nínxol on reposen en pau els records escrits que, un dia, decideixes que passin a millor vida; potser perquè mentre els altres eren tancats, ell sempre estava obert, a punt per rebre amb els braços oberts el que ningú ja no vol, sense demanar res a canvi, ni tan sols passar la targeta; el cas és que, vet-ho aquí, el contenidor blau ja era com de la família; es va començar a fer estimar i es va convertir en el predilecte.

Fa una setmana, un matí tornant del treball, em vaig trobar amb les restes carbonitzades d’aquella paperera gegant, i el testimoni de la bretolada, en forma de negre fum, dins de casa; aquella nit, algun vàndal antisocial havia decidit que el meu contenidor blau passes a millor vida, deixant-lo reduït a cendres. L’enterrament va ser ràpid i passat per l’aigua a pressió del servei de neteja, al cap d’unes hores no en quedava ni rastre i al despertar-se l’endemà, al mateix indret, davant la mateixa porta de l’edifici ple d’habitatges, als mateixos vint metres amunt de l’altre grup de contenidors i vint metres avall de la paret solitària, ja n’hi havia un de nou. Però no és el mateix, ho sé i ho noto, aquest ja no m’inspira confiança i em mira diferent, amenaçant, com dient-me: Et tornaré a fotre.

Enyoro el vell contenidor blau, el que m’ha ensenyat que la convivència no és compatible amb l’incivisme, i que la lògica dels qui manen, a l’hora de prendre decisions i decidir situacions, és la més il·lògica de les aplicacions del sentit comú; o si no, ja em direu que hi fan uns contenidors potencialment inflamables a sota d’un edifici amb vint-i-dos habitatges, quan hi ha una paret morta de fàstic just a pocs metres de distància. Substituir mobiliari urbà cremat és fàcil, reemplaçar neurones socarrimades ja és un altre tema.