Sense mines, no hi ha transició energètica

Els dirigents de la UE viuen desconnectats de la realitat material. Parlen de seguretat estratègica, lideratge tecnològic i transició energètica, però sovint sense disposar dels instruments militars, industrials o materials necessaris per convertir aquestes ambicions en realitats tangibles. Durant dècades, la UE va externalitzar la seguretat a l’OTAN i als Estats Units. Alimentaren la percepció que Europa s’especialitzava en la regulació, mentre altres assumien els costos de defensa. La invasió russa d’Ucraïna i les posicions defensades per Donald Trump han canviat profundament aquesta visió. Com a conseqüència, els governs europeus han començat a augmentar els pressupostos militars.

Una situació semblant es produeix en l’àmbit tecnològic i energètic. La UE lidera nombroses iniciatives en matèries com la protecció de dades o la IA. Tanmateix, no disposa de cap empresa comparable als gegants tecnològics nord-americans o xinesos que lideren la cursa global de la IA. Europa regula, però no fabrica. La UE aspira a liderar la lluita contra el canvi climàtic, però les tecnologies que han de fer possible aquesta transformació depenen de matèries primeres que Europa no controla. Bateries, turbines eòliques, panells fotovoltaics, xarxes elèctriques o electrolitzadors necessiten liti, cobalt, níquel, grafit, coure, magnesi i terres rares. La major part d’aquests recursos s’extreuen o es processen fora de la UE. Europa vol liderar la transició energètica, però no controla els materials sobre els quals aquesta transició s’ha de construir.

Els objectius europeus són exigents i ambiciosos. Pretén assolir emissions netes nul·les de gasos d’efecte hivernacle el 2050 i obtenir almenys el 42% de la seva energia a partir de fonts renovables el 2030. Aquesta transformació implica una demanda creixent de matèries primeres crítiques, fins al punt que alguns materials poden multiplicar per molt el seu consum. Per fer front a aquesta situació, el Reglament Europeu de Matèries Primeres Fonamentals estableix quatre objectius principals per al 2030: extreure dins la UE almenys el 10% del consum anual de matèries primeres estratègiques; processar dins la UE almenys el 40% d’aquestes matèries; obtenir almenys el 25% del consum a partir de materials reciclats; i evitar que més del 65% del subministrament provingui d’un únic país extern.

Tanmateix, l’informe especial del Tribunal de Comptes Europeu publicat el 2026 ofereix una avaluació de la situació molt crítica. La conclusió és que la política europea marca uns objectius que és incapaç d’aconseguir. Les dades disponibles sobre comerç, reciclatge i producció són molt decebedores. La dependència exterior continua sent enorme. En alguns materials estratègics, la concentració del subministrament supera àmpliament els llindars de seguretat definits per la mateixa UE. El processament de terres rares, gal·li o magnesi depèn massivament de la Xina, mentre que el bor depèn gairebé exclusivament de Turquia.

La política de diversificació no ha produït els resultats esperats. Malgrat les associacions estratègiques amb diferents països, el Tribunal de Comptes conclou que no existeixen evidències que aquests acords hagin millorat la seguretat de subministrament. A nivell industrial, la situació tampoc millora. Els processos d’autorització de mines són lents, els costos energètics són elevats, la inversió continua essent insuficient i la capacitat europea de processament és limitada. En alguns casos, l’obertura d’una nova explotació minera pot requerir entre deu i quinze anys, o fins i tot més. En definitiva, existeix una bretxa enorme entre l’ambició política i la realitat material.

Europa necessita actuar simultàniament en diversos fronts. La primera prioritat és desenvolupar una capacitat minera pròpia. Les reserves europees no són menyspreables. Suècia, Finlàndia, Espanya, Portugal, França, Alemanya o la República Txeca disposen de recursos significatius de liti, coure, níquel, cobalt, grafit i terres rares. No obstant això, el potencial geològic continua insuficientment explorat i l’activitat extractiva es troba sovint bloquejada per processos administratius extremadament llargs. Ara bé, extreure minerals no és suficient. La veritable debilitat europea apareix en el processament i el refinament. Molts materials s’envien a la Xina per ser transformats abans d’incorporar-se als productes industrials finals. Sense capacitat pròpia, l’autonomia estratègica continuarà sent una il·lusió.

La segona gran línia d’actuació és el reciclatge. A llarg termini, l’economia circular és probablement la font més sostenible de matèries primeres. Les bateries dels vehicles elèctrics, els residus electrònics i els aerogeneradors contenen quantitats importants de materials recuperables. No obstant això, l’informe del Tribunal mostra que 10 de les 26 matèries primeres fonamentals vinculades a la transició energètica no es reciclen, i que el liti o el gal·li tenen taxes de recuperació gairebé nul·les. Per això cal invertir en noves tecnologies de separació, recuperació i refinament, així com harmonitzar la normativa sobre residus i facilitar la creació de grans instal·lacions europees capaces d’assolir economies d’escala competitives.

Finalment, Europa haurà de continuar diversificant els seus proveïdors internacionals. Encara que augmenti la mineria i el reciclatge, continuarà necessitant importacions durant dècades. La cooperació amb Canadà, Austràlia, Noruega, Xile, Argentina o diversos països africans serà imprescindible. Però aquestes relacions hauran de traduir-se en projectes industrials concrets i no només en declaracions diplomàtiques grandiloqüents. Les energies renovables no eliminen les necessitats materials: simplement la traslladen dels hidrocarburs als minerals. Sense mines, sense processament, sense reciclatge i sense un subministrament diversificat, la transició energètica europea corre el risc de quedar reduïda a una operació de màrqueting polític.