Impropi

Si hi ha un tema que ara mateix es tracti de manera seriosa i poc seriosa alhora és el tema del reciclatge. Mentre governs de tota mena malden i gasten esforços i pasta per convèncer els ciutadans de reciclar és de guapos i de responsables, a les converses de bars hi sents tot el contrari. El reciclatge està en dubte. T’ho miris per on t’ho miris. Mentre a casa ja no tenim espais per tants cubells diferents i els carrers s’emplenen de contenidors més o menys intel·ligents on pots llançar, o no, les teves coses, el dubte – fonamentat o no – és: I tot això, que jo ho llenço endreçat i ordenat per colors… després què? Qui ho sap. El procés bèstia del reciclatge demana unes tones intenses de bona fe i creença cega en què els gestors de la merda ho faran tot bé. I si no ho fan? I si el reciclatge s’acaba just quan tu llences la teva brosseta amb el llacet corresponent dipositat als contenidors que toca, una vegada ja t’has après allò de l’on vas envàs? I si ens prenen el pèl? I si fan el que els rota? De raons no ens en falten, el reciclatge està en mans de grans corporacions que van a preu fet per treure el màxim rendiment possible de tot allò que llencem. Ho escric, això, perquè aquests dies s’ha descobert que, tècnicament, l’Ajuntament de Manresa no pot certificar on han anat a parar més de 400 tones de paper que havien de ser reciclades. No vol dir que s’hagin perdut i que hagin estat dipositats on no toca ni… no, senzillament que no pot saber on finalment han anat a parar. La darrera vegada que vaig perdre 400 tones tenia alguna lleugera idea d’on m’havien caigut. Els sindicats acusen de la pèrdua deixant anar que l’Ajuntament no controla i l’Ajuntament s’explica deixant anar que no es pot explicar més bé. La raó és que, que és al que anàvem, l’univers del reciclatge és un univers per descobrir i té múltiples variants. Llegint el que fa al cas sobre el destí de les 400 tones he après que si el paper o el cartró s’embruten d’altres restes passen a tenir una cosa que se’n diu «impropis» i ja no són actes per ser reciclats i acaben directament a la brossa de la brossa. Això no ens ho havien dit. Juraria que no tot el cartró ni el paper que llenço està net. Que em detinguin. Ningú va dir que reciclar seria fàcil, però tampoc ningú ens va advertir que la tasca seria tan àrdua i tan primmirada. Ara, a més de recordar el dia i l’hora i el contenidor on he de llançar tal cosa o tal altre, abans, li fotré un dutxasso o un manguerassu per entregar-lo net com una patena. Molt propi de mi. El que passi a partir d’aquest moment ja no m’és propi. A mi que em registrin. I això no sé si és propi o impropi.