Davant la calor, aigua i verdor! L’aigua com a problema i solució (2)

En l’anterior article d’aquesta sèrie, explicava per què cal actuar, i quines són les estratègies que aconsegueixen, a la vegada, mitigar el nostre impacte sobre la terra i adaptar-nos als efectes del canvi climàtic.

En el cas de l’aigua, és l’element clau per la vida a la terra. Però també pot ser motiu de destrucció, ja sigui per inundacions, riuades i pedregades monumentals, com per sequeres extremes. Així que és bàsic canviar el paradigma de l’urbanisme a la ciutat. Tenim unes ciutats construïdes al llarg dels darrers segles amb la vocació d’escopir l’aigua com més ràpid millor cap als rius i cap al mar, per evitar entollaments. Avui, en el context de grans tempestes, el que passa és que concentrem i multipliquem el problema a les parts baixes de la ciutat, on el clavegueram no pot absorbir tota l’aigua, o als següents pobles que hi ha riu avall, que tindran una riuada reforçada. Al mateix temps, els pocs arbres plantats el segle XX pateixen i moren per no disposar d’aquesta aigua. Per tant, hem d’anar cap a ciutats que emmagatzemin aigua de pluja. On? En grans dipòsits d’aigües pluvials com té Barcelona, per cars que siguin, i sobretot, al més gran dipòsit que hi ha al país: sota terra.

La terra pot ser una gran esponja que acumuli moltíssima aigua. Això que ja fan les muntanyes i boscos, quan absorbeixen aigua i la van alliberant de mica en mica cap als rius o cap al cel, és el que hauríem de fer pobles i ciutats. I això passa per facilitar la infiltració d’aigua sota terra. Una via és fer escocells més grans i profunds, com els del nou carrer Guimerà on, com si d’una vall es tractés, el perfil del carrer guiarà l’aigua de pluja cap al centre, cap als forats dels arbres i sota terra. I només si sobra aigua anirà cap al clavegueram. Una altra opció és el que hem fet al nou polígon del Pont Nou: una gran mitjana enfonsada al centre de l’avinguda principal, amb petites terrasses i preses, que recullen i aturen tota l’aigua provinent de les calçades, permetent que vagi infiltrant lentament. Al Pont Nou també hem creat grans basses per recollir aigua provinent d’altres parts del polígon, i al pati de l’escola Pare Algué hem encaminat tota l’aigua de la pista de futbol cap a unes rases on s’infiltra i alimenta els arbres.

Tots aquests casos tenen dos criteris bàsics en comú: zones enfonsades per recollir aigua, i amb terres que drenen bé. I per això, a part de col·locar-hi graves i sorres que infiltrin l’aigua, cal que es combini amb estratègies per evitar la compactació del sòl. I la millor, un cop més, és que aquests escocells i parterres estiguin coberts de vegetació. Els famosos estimats i criticats escocells verds. Quan hi ha vegetació, les arrels de les plantes fracturen el sòl i faciliten que l’aigua s’hi infiltri. Sense vegetació, ja sigui pel trepig de la gent o per l’impacte de les pròpies gotes de pluja, la terra es va compactant fins a esdevenir pràcticament impermeable. I aleshores, perd tota la seva capacitat per infiltrar i emmagatzemar aigua. Ara bé, sabem que les herbes molt altes poden molestar i les hem d’acabar segant i, per tant, les hem d’anar substituint per herbes baixes o arbustos petits que, a més, ens aportin diversitat visual i refugi per a la biodiversitat. Però sobretot que ens ajudin a la difícil supervivència dels arbres, el tema del següent article.