Josep, no exagero

4.870 caràcters

Nulla luctus mauris Fa no masFa no gaires anys, durant la meva intervenció en la trobada de Nadal de la Fundació La Caixa, vaig dedicar unes paraules a Josep Vilarasau. No perdo mai l’avinentesa de ponderar la seva figura, i aquell dia, davant tota la plantilla, vaig expressar que afortunat que em sentia per haver pogut treballar al seu costat, a més de destacar la seva immensa contribució a l’èxit de La Caixa. Vaig demanar un aplaudiment en honor seu, i tots els empleats van respondre amb una llarga i molt sentida ovació. Vilarasau, que era a primera fila, va agafar el micròfon i va dir: "Exagera, però m’agrada".

Vaig conèixer Josep Vilarasau fa més de 40 anys. Aquest que acabo de descriure només és un episodi anecdòtic en quatre dècades de moments compartits. Però permet entreveure alguns dels trets definitoris del seu caràcter: la intel·ligència, la sagacitat, l’eloqüència, una sorna exquisida. I, és, sobretot, una bona mostra del seu estret vincle i del seu profund compromís amb la Fundació Bancària La Caixa, de qui n’ha sigut president d’honor fins a l’últim moment.

Més que merescut

Aquella ovació dels empleats va ser un homenatge espontani més que merescut. Perquè no, no exagerava pas, Josep. No exagero gens si dic que ens ha deixat un dels millors banquers del segle XX. Un banquer que, transcendint amb escreix l’àmbit financer, va reforçar la base del gran grup que avui compon La Caixa.

És difícil concentrar en aquestes línies totes les fites de la seva trajectòria. Enginyer de formació, va arribar a La Caixa el 1976, ja amb un sòlid bagatge com a alt funcionari de l’Estat, en les direccions generals del Tresor i de Política Financera, i també en llocs de comandament a Telefónica i Campsa.

A partir de la seva passió per les matemàtiques (lloava la bellesa i l’harmonia de les progressions aritmètiques) i amb la precisió d’un director d’orquestra –com a bon melòman que era–, en Josep abordava els processos d’innovació i canvi des de les formes més sublims d’excel·lència, precisió i eficàcia. Em refereixo a processos altament complexos que van permetre construir i expandir La Caixa.

Com a líder, era amant dels matisos i sempre volia anar un pas més enllà. Superar els límits. Per això plantejava constants desafiaments constructius al seu equip. Davant situacions i reptes complexos, tenia un plantejament recurrent: "¿Per què dieu que això no és possible?" Amb aquest esperit inconformista i a partir de la seva fèrria independència, va arribar a cotes de valor incalculable. Em va fitxar durant un vol del pont aeri, el 1981, i en aquella conversa ja es van reflectir els nostres punts en comú sobre la naturalesa i les oportunitats de desenvolupament del negoci financer.

Globalment, durant les seves gairebé tres dècades al capdavant de La Caixa, va establir les bases per convertir-la en un gegant financer. Va apostar per la tecnologia informàtica per modernitzar els processos i va ser el creador del seu hòlding de participades. En comptes d’internacionalitzar el negoci bancari, com van fer altres entitats, Vilarasau va optar per construir un grup industrial, en col·laboració amb directius de primer ordre.

Es tractava d’un grup de participacions majoritàries en companyies de serveis, estratègiques per a l’economia, amb presència internacional i que incloïen diversos sectors (telecomunicacions, energia, infraestructures, banca, aigua).

Entre tots aquests assoliments, voldria destacar dos punts d’inflexió. En primer lloc, la que va ser una de les grans operacions de Vilarasau: la fusió, el 1990, de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis amb la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona. En segon lloc, i més en el terreny simbòlic, en Josep va convèncer Joan Miró perquè dibuixés l’estel del logotip de La Caixa, convertit en un tapís que continua presidint l’entrada dels serveis centrals de l’entitat a Barcelona.

Les beques a l’excel·lència

A en Josep li devem, entre d’altres, tres grans projectes que continuen plenament vigents. És el cas de les prestigioses beques a l’excel·lència, gràcies a les quals més de 6.700 estudiants i investigadors han tingut l’oportunitat de formar-se a les millors universitats i centres de recerca del món. Vilarasau també va recolzar, el 1995, la creació d’IrsiCaixa a l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona. Avui, aquest centre és una referència internacional. No solament en la lluita contra la sida, sinó també contra altres malalties infeccioses. I, en l’àmbit cultural, Vilarasau va ser l’impulsor de la Col·lecció d’Art Contemporani de la Fundació La Caixa, que actualment disposa de més de 1.000 obres.

Tot el que s’ha relatat sintetitza, de manera molt superficial, anys de vivències compartides amb què per a mi ha sigut un innegable referent professional. Li recordaré i el reivindicaré amb l’admiració, el respecte i l’estima que li professo des de fa més de 40 anys. I és aquest mateix afecte el que vull traslladar tant a la Lola, la seva dona, com a la Daniela, en Diego i en Bruno, els seus tres fills, en aquests moments de tristesa profunda.

En Josep, no exagero quan dic que el teu llegat és únic i irrepetible. I que el farem perviure en nosaltres i en els qui ens succeeixin. Gràcies sempre, gràcies per tant. Descansa en pau.

Subscriu-te per seguir llegint