On són les grues d’habitatges socials?

Les enquestes, quan estan ben fetes, s’equivoquen molt poc. Hi ha un consens social a Catalunya que, a dalt de tot del rànquing dels problemes a resoldre, s’hi troba l’habitatge. Forma part de la llista de prioritats del Govern del país, però en comarques com el Bages i moltes altres, no hi ha una sola grua per aixecar pisos socials. El mateix president Illa ha fet anuncis interessants que no es concreten de la forma que caldria esperar. Des de l’any 2000, Catalunya ha crescut en dos milions de persones, la majoria amb rendes baixes o molt baixes (un 31%). Manresa, en el mateix període, ha passat dels 63.742 habitants als 82.025, un 28,79% més. On i com han de viure gairebé prop de vint mil persones més a la ciutat? No és estrany que estigui ple d’infrahabitatges, d’habitacions que es lloguen a preu de pis i que moltes famílies, amb millor renda, posin el focus a altres municipis de la comarca. És cert que la construcció a Manresa s’ha revitalitzat aquests darrers anys, sobretot per la iniciativa privada, i també per la cessió de sòl municipal i suport de l’Ajuntament per fer realitat habitatges cooperatius a preus assequibles que, per norma, solen estar per sota dels de mercat, els que comercialitzen les immobiliàries. El concepte assequible no és sinònim de social. La principal mancança és d’habitatge social perquè dedicar més del 30% o 35% dels ingressos a pagar el lloguer o la hipoteca és una temeritat, segons conclouen els bancs, asseguradores i les mateixes institucions públiques.

La crisi de l’habitatge es contraposa amb les dades macroeconòmiques, que són bones o molt bones. Aquest dimarts hem sabut que l’atur a Espanya és del 9,87% i a Catalunya del 7,90%. Hi ha feina i molta. Només a Catalunya s’ha arribat al rècord de persones ocupades que ja ratlla els 4 milions. Es pot dir que tothom que vol, pot treballar, la qual cosa no vol dir que pugui accedir a la feina i qualificació que s’aspira. Per això, bàsicament, encara hi ha atur. Amb aquest panorama de dades que fan treure el pit als polítics, la cara fosca són els ingressos dels treballadors, aquells que no troben habitatges d’acord amb els seus salaris. Segons la mateixa Generalitat, un 25% dels empleats no arriben als 17.000 anuals bruts. I, encara hi ha un segment poblacional en pitjors condicions, aquells que tenen contractes a temps parcial amb ingressos anuals inferiors als 11.000 euros.

Entre els principals pilars que s’hauria d’aguantar la nostra societat hi ha el dret a un habitatge digne. Queda remarcat a la declaració de drets humans, a la constitució espanyola i a qualsevol declaració de principis de les institucions públiques. Un dret que es vulnera per la voracitat del gran capital, sovint internacional, i per la falta de coratge de l’estat i de la Generalitat. Un govern autonòmic que, com hem comprovat aquesta setmana, prioritza la creació d’una direcció general que es diu de Disciplina en l’Habitatge que aixecar pisos socials arreu del país. Quan veurem les grues de promocions públiques a Manresa, Berga, Igualada, Solsona o la Seu d’Urgell?