El veritable escàndol PISA

El desgavell de les proves PISA a Catalunya és coherent amb la disfunció general de la cosa pública, però com que ja ho sabem, voldria cridar l’atenció sobre un altre aspecte de l’escàndol: les xifres que l’han motivat. Catalunya queda fora perquè el percentatge d’alumnes exclosos, sobre els seleccionats, supera el 23%, quan el màxim tolerat és del 5%. I com s’arriba a aquest 23%? Doncs, bàsicament, per una acumulació de nois i noies al final de l’ESO amb problemes «cognitius, conductuals o emocionals». Dic acumulació perquè estem parlant d’un de cada cinc estudiants de la promoció analitzada. Això és el que indiquen les dades. Anem a repassar-les.

Vegem el procés: una empresa contractada per l’OCDE rep la llista de tots els centres espanyols i en fa una selecció buscant equilibri i varietat. Els centres triats envien el cens d’alumnes i l’OCDE n’extreu una mostra aleatòria per fer les proves. Amb la llista a les mans, el centre té la possibilitat d’excloure alguns alumnes, per motius raonables. I aquí és on el conjunt de centres ha exclòs, entre uns i altres, un 23,3% de la mostra.

La mostra era de 2.545 estudiants, el total d’exclosos han sigut 591, i d’aquests 493 ho han estat perquè presentaven alguna mena de discapacitat cognitiva, emocional o conductual. La xifra de 493 equival a un 19,4% de la mostra; si aquesta està ben feta, implica que un 19,4% d’estudiants de darrer curs d’ESO mostra problemes cognitius, emocionals o de conducta que els fan poc aptes perquè la OCDE els avaluï. Un de cada cinc. És una xifra per posar-se a tremolar. S’imaginen el repte que deu ser intentar ensenyar matemàtiques, llengua o valors cívics en una aula d’adolescents on una cinquena part experimenta aquesta mena de dificultats? No és estrany que els professors s’estressin, es cremin i es revoltin.

Al Parlament s’exigeixen compareixences i es reclamen comissions d’investigació per convertir la relliscada en un espectacle, mentre els diferents sectors de la comunitat educativa demanen explicacions i decapitacions, en aquest ordre o en el contrari, tot cridant «jo no he sigut». Però potser diputats, buròcrates, directors, professors i famílies farien ben fet de preguntar-se com pot ser que un de cada cinc nois i noies a punt d’acabar la secundària obligatòria pateixi aquestes discapacitats. Estem exagerant o ha arribat a l’edat laboral una generació amb una proporció excessiva de disfuncionals?