La calor que ens fon

Ja entrem a l’agost i servidora encara no ha començat vacances, em falten uns quants dies, però arribaran i aquesta certesa és la que em fa sortir del llit i anar cap a la feina i suportar un dia més de calor. I de passar fred a la feina pel maleït aire condicionat, que és impossible que pugui acontentar totes les necessitats del conjunt de persones (bastantes, tot s’ha de dir) que compartim espai. Després s’ha de sortir a fora per rebre una santa cleca de la calorada que cau, i la pell que fins feia un minut estava coberta per un jersei ara està enganxifosa. I entrar al cotxe és una altra heroïcitat. Llavors un cop a casa creuar els dits per tenir sort i no haver de sortir abans de dos quarts de vuit, com a mínim. Si no has de sortir, pots mirar la vida per la finestra i sorprendre’t quan veus algú que a les 5 o abans camina pel carrer. I penso: què carai fa? Però de gent n’hi ha a totes hores passant calor, perquè si has de torrar-te al sol per algun motiu mai no estàs sola. Ningú no està content, a aquelles hores, i camines buscant l’ombra com els que anaven a l’oest a buscar or. Es passaven el dia removent la sorra esperant trobar el seu petroli daurat. Jo també el busco: el meu és trobar un arbrat, les cobertes dels balcons, qualsevol cosa que aturi el sol. I he comprovat que caminar per Crist Rei a les cinc damunt del ciment no és el mateix que per l’enrajolat que l’envolta. A veure si amb el superàvit de l’any vinent hi posen alguna cosa, ja que molt em temo que si no un dia d’aquests es començarà a fondre i algú hi quedarà enganxat i atrapat i seria una forma ben absurda de morir. Val més que es parli de Manresa per altres assumptes més gratificants.

Ara a l’estiu de coses en passen, però en un món globalitzat, una mica mancat d’imaginació i amb una gran capacitat d’imitació i còpia de qualsevol producte ens trobem que passen coses massa iguals a tot arreu. Un exemple son els festivals d’estiu que, a veure, per als artistes és collonut perquè van voltant, rodant com un hàmster (ai aquests expressió em recorda no sé què), però són sempre els mateixos: Dausà, Rosario, Luz Casal... Està prohibit fer altre tipus de formats? Això de la cultura i l’entreteniment no dona per a més? O és que aquesta calor ens ha fos el cervell a tots plegats?