La ciutat de les dones grans

Si haguéssim de pensar Manresa per a un perfil concret de ciutadà, proposaria fer-ho per a una dona de vuitanta anys, que viu sola en un pis antic, que va a comprar a peu empenyent un carro, i que necessita seure de tant en tant i que a l’estiu pateix calor. Si aconseguíssim fer una ciutat adaptada i amable per a ella, probablement hauríem encertat la ciutat que necessitem tots. Vivim més anys i cada vegada hi haurà més gent gran. Això és una molt bona notícia que, sovint, s’explica com una amenaça: el «tsunami gris», el col·lapse de les pensions, el cost de les cures o la pressió sobre el sistema sanitari. Paradoxalment, arribar a vell és un problema col·lectiu i no una de les grans conquestes de la nostra societat. Com a societat organitzada no hem avançat en paral·lel al ritme de l’esperança de vida de les persones, i tenim unes ciutats poc preparades perquè hi visqui tanta gent gran. I encara menys si hi afegim un canvi climàtic que cada estiu ens porta temperatures més extremes. La calor no afecta tothom igual. Una persona gran que viu sola en un habitatge antic, mal aïllat i sense recursos per climatitzar-lo no afronta una onada de calor de la mateixa manera que qui viu en una casa eficient amb aire condicionat. Està clar que l’emergència climàtica també és un problema social, d’habitatge i, en definitiva, de ciutat. Per això, quan parlem d’adaptar Manresa al canvi climàtic, no n’hi ha prou amb plantar arbres i fer una campanya de consells quan arriba l’estiu –que s’ha de fer– sinó que hem de pensar, també, com es mou aquella dona de vuitanta anys per la ciutat. Té ombra per anar de casa al CAP? Troba un banc per seure de camí a la farmàcia? Hi ha una font on es pugui refrescar si li cal? Pot travessar el carrer amb prou temps? La vorera és transitable? Té botigues de queviures i de productes de primera necessitat a prop de casa? Coneix els refugis climàtics i hi pot arribar-hi a peu? Són preguntes molt senzilles; potser massa per als grans projectes de ciutat. Les dones grans són clau per pensar la ciutat perquè moltes viuen més anys, sovint soles i fan un ús intensiu de l’espai urbà. Probablement detecten abans que ningú si manca un banc o una paperera, una vorera impossible de transitar, una plaça sense ombra o un carrer on ja no se senten segures. L’arquitectura mediterrània tradicional ja sabia moltes d’aquestes coses. Carrers estrets, ombra, persianes, patis, fonts i placetes per trobar-se. Després vam dissenyar les ciutats pensant sobretot en circular ràpid, aparcar, construir i consumir, i ara descobrim els refugis climàtics, els itineraris bioclimàtics i les infraestructures d’ombra com si acabéssim d’inventar la fresca. Una associació de dones grans suïsses va aconseguir que el Tribunal Europeu de Drets Humans condemnés Suïssa per una protecció insuficient davant del canvi climàtic. Van ser elles, dones grans, les que van obligar tot un estat a mirar el futur. Potser nosaltres també hauríem d’escoltar-les més. Podem viure més anys, sí, però també podem arribar a vells sent més pobres, en solitud i patint ciutats cada vegada més hostils. Pensem Manresa des de la mirada d’una dona gran. Seguim-la un dia de juliol d’onada de calor quan surt al carrer. Si ella pot caminar, seure, respirar, comprar, trobar-se amb algú i tornar tranquil·la a casa, haurem fet una bona ciutat.