L’estiu de la nostra vida

Entre tots el tòpics estivals que no fallen cap any, hi ha aquell que ens augura “el millor estiu de la nostra vida”. És un reclam que s’adapta a qualsevol cosa que ens vulguin vendre i que tant el fan servir per anunciar un programa de ràdio com unes vacances a Mallorca. El cas és que allò que ens prometen no és només un bon estiu, que ja estaria prou bé, sinó el millor de tots (que són paraules majors). I creure-s’ho a principi de temporada pot ser un gran al·licient (oh, quina il·lusió!), però seguir-s’ho creient quan l’estiu ja s’ha acabat ens pot portar a una tristesa irreversible. La tristesa de pensar que després d’aquell que ha sigut “el millor de la nostra vida” ja no en vindrà cap més que el pugui ni tan sols igualar. Si això et passa als vint anys, ja em direu amb quines perspectives pots encarar la resta d’estius que et queden per viure. Vist així, pensar a la tornada de les vacances que el nostre millor estiu ja l’hem viscut, ha de ser terrible. Però tothom sap que aquella afirmació tan rotunda té la mateixa credibilitat com parlar de la boda del segle quan encara no hem arribat ni al 2030. En realitat, i si això es pogués determinar d’una manera precisa, només podríem dir quin ha sigut el millor estiu de la nostra vida quan ja els haguéssim viscut tots.

Siguem sincers: “el millor estiu de la nostra vida” és una fantasia, no existeix. Com tantes altres etapes, els nostres estius no només estan fets de vivències sinó també de percepcions. Els estius de la nostra infància, de la nostra joventut i de la nostra maduresa, tots sumats, ens van deixant un pòsit de records, més nítids o més borrosos, que se’ns acumulen a la memòria barrejats els uns amb els altres i sempre endolcits pel pas del temps. El nostre millor estiu seria doncs un estiu fet de trossets de molts. Com un recull dels nostres grans èxits on només hi caben els bons moments i els dolents han quedat oblidats per sempre. A la llarga, el millor estiu de la nostra vida tindrà també una part de l’estiu d’aquest any.