Portes diferents

La humanitat es divideix entre els que estan al corrent i els que no (signifiqui el que signifiqui). Quan un es troba amb un amic que està al corrent experimenta una barreja d’admiració i de vergonya.

-El cas Leire no té res a veure amb el que expliquen els diaris -diu l’amic.

I un s’inclina cap endavant.

-Ah, no?

-Què va. Això és la superfície.

A continuació, l’amic desplega una explicació plena de passadissos, connexions secretes, trucades esborrades, cunyats estratègics, fundacions opaques i sopars discrets amb un funcionament que només coneixen els que estan al corrent.

Després passa al cas Zapatero, després a la geopolítica mundial i finalment a la raó per la qual han pujat els préssecs.

Tot està relacionat amb tot. L’univers, vist des de qui està al corrent, sembla una novel·la policíaca.

Tornes a casa abatut. La teva dona et pregunta què tal el cafè.

-Malament.

-Per què?

-Perquè no estic al corrent.

Ella et mira amb desconcert. Tampoc està al corrent. Mai ho va estar. Tampoc els vostres fills mostren aptituds especials per ingressar en aquesta confraria. Sou una família aliena al corrent.

El corrent deu ser una estança privilegiada de la realitat. La majoria vivim al passadís, sentint sorolls a l’altre costat de la paret.

De tant en tant apareix algú que assegura tenir la clau d’aquesta habitació. Hi entra, en surt i torna carregat d’explicacions. Sap qui mou els fils, qui redacta guions, qui decideix el preu de l’electricitat i qui va escriure les memòries d’aquest polític.

El més estrany és que els habitants del corrent mai es posen d’acord entre ells. Cadascú té una clau diferent que obre una porta diferent. Si els reunissis en una mateixa sala, descobriries que hi ha tants corrents com persones informades.

Potser la veritable divisió de la humanitat no sigui entre els que estan al corrent i els que no, sinó entre els que suporten no estar-ho i els que necessiten desesperadament creure que sí.