És mentre fumo que escric clar

Redacto aquesta columna mentre el fum de la cigarreta s’enlaira per l’habitació. Soc fumador reincident, d’aquells que ho van deixar una llarga temporada i hi van tornar, no n’estic orgullós, però tampoc em suposa un trauma existencial; se que aquesta columna només plaurà als addictes al tabac i al gremi de restauració, però si he de ser honest he de confessar que aspirar aquest producte nociu em relaxa, m’ajuda a escriure, i no vull parlar de les visites al psicòleg que m’he estalviat gràcies a la connivència amb el perseguit vici social.

Aquesta setmana el Consell de Ministres ha aprovat l’avantprojecte de la nova llei del tabac que ampliarà els espais sense fum, endurint la vida dels fumadors; no podrem fer fum a les terrasses dels bars, a les platges, als entorns escolars i sanitaris o als concerts a l’aire lliure, per posar uns exemples; escoltar jazz a l’aire lliurea sense una cigarreta a la boca no serà el mateix, ni mantenir una xerrada a la fresca d’una terrassa amb els col·legues, perquè ens haurem d’aixecar, i ho farem, allunyant-nos uns metres per continuar parlant per videoconferència si no volem perdre el fil de la conversa.

Entenc les molèsties que causem, ho vaig entendre quan no fumava i ho entenc ara quan, abans de rebre una visita a casa, buido mig pot d’ambientador; el que em costa d’entendre és la lògica dels que et miren amb cara d’assassí en sèrie quan encens una cigarreta al seu costat -que sempre que m’ho han dit o l’he apagada o he marxat enllà-, però no els fa res conduir un immens i llustrós 4x4 contaminant, agafar els avions que calgui per viatjar, o fer un creuer d’aquests que poden navegar per qualsevol lloc, menys per les normes més elementals del respecte mediambiental.

L’assetjament al fumador ja l’he viscut voltant pels Estats Units o Anglaterra, contràriament a la tolerància que és practica a Alemanya, Àustria o la República Txeca; si han estat en aquests llocs, pensin on les persones son més amables i es veuen menys cares de pomes agres pels carrers; només ho comento.

Soc de la generació que va viure amb fum a les aules universitàries, als bars i a les darreres files dels avions, i no per això hem accelerat el nostre procés d’extinció com a civilització; per altres ximpleries permeses si, però per això no; culturitzar alguns vicis ha estat sempre la diferencia entre les societats més liberals i les més radicals. Enyoro els temps de les esquerres autentiques, ja enterrades en la historia, quan és va fer popular aquell eslògan de “prohibit prohibir”; els enemic de la llibertat, de pensament beat i conservador, en ocasions hipòcrita, estaran contents; jo seguiré pensant que tenim amenaces per aturar més urgents, per molt que la llei és vesteixi de progressisme.