Seminaris buits? Graduem psicòlegs!

Un 19% dels catalans majors de 15 anys confessa alguna grau de depressió, mentre que un 20% declara algun nivell d’ansietat. Són dades de l’Enquesta de Salut de Catalunya, ESCA, segons la qual només un 30% dels enquestats es considera en possessió d’un «benestar emocional alt», mentre que un 60% l’avalua com a «mitjà» i el 10% restant com a «baix». Amb aquestes dades sobre la taula, no és estrany que la Fundació Universitària del Bages es plantegi incorporar el grau de Psicologia a la seva oferta.

La FUB va apostar en el seu moment per una especialitat amb bona sortida com la fisioteràpia, tant útil en temps de febre esportiva i mals hàbits gestuals que generen contractures i lesions. Ara va per la psicologia, que ve a ser la fisioteràpia de l’ànima lesionada o contracturada pels accidents de la vida i per les limitacions intrínseques de la persona humana, llançada a aquest món incomprensible sense manual d’instruccions emocional.

Temps era temps, els mals de l’ànima els guarien els xamans de la tribu o els sacerdots de la parròquia: sovint les angúnies vitals se suavitzaven amb una bona conversa que no deixava de recordar tot allò que el de Dalt espera de nosaltres. Saber-se en el recte camí de la salvació és reconfortant. Però ara ja quasi no es fan capellans i els pocs que queden no els anem a veure. Si no són ells, qui ens il·lumina quan es desferma el temporal de les grans incerteses? Els garlaires de TikTok? Els xatbots inhumans? Necessitem fars de solvència contrastada: els psicòlegs.

La preocupació social pel benestar emocional no para de créixer. Per exemple: si en altre temps una catàstrofe mobilitzava bàsicament metges, infermers i ambulàncies, ara és força habitual la presència a peu de drama de psicòlegs disposats a oferir suport a les persones traumatitzades. Els ferits cap a l’hospital, i els il·lesos a rebre el suport dels que saben escoltar i dir la paraula justa.

Perquè aquesta és la bona: el principal instrument del psicòleg és la paraula. No vol dir que pronunciï conjurs màgics que tot ho curen, sinó que el diàleg entre el terapeuta i el pacient pot arribar fins i tot a provocar canvis reals dins la plasticitat dels circuïts neuronals.

Gent famosa que ha passat moments molt baixos no paren de recomanar-ho: deseu la vergonya i busqueu ajuda terapèutica. S’entén que d’un professional seriós, graduat i col·legiat, no d’algú que es penja l’etiqueta per la cara. Ja m’entenen.